This work is something like a topographical guide, a vision over the Middle Age imaginary about the afterlife, the deads land and supernatural bound. His existence isnt imaginary, and any attempt of global explanation about Middle Age societies must include subjectivities, or then the historical agents behaviour becomes incomprehensible. The method has been to get together, organize and compare materials from different times (between XIIth and XVIth centuries), places (Occidental Europe and above all, Catalonia), and communication channels. Precisely, the sens of my investigation lays in his interdisciplinarity, treating iconograph, texts and historical interpretations from an antropological or cultural perspective. And the main difficulty has been these different languages and visions articulation, the stablishment of a methodological crossing. In first place we emphasize antropomorfization and anacronism, consubstantials in Middle Ages thinking; the afterlife societies are ahistorically conceived according the earth models. We meet here, then, different simetries, in a mirrors game: heaven, sublimed version of feudal society; hell and purgatory, reflections of punishment systems on earth; hell like a negative of heaven, and still a double simetry, in the four lower spaces, qualitative (two different penalties) and quantitative (different terms: transitory or eternal). With a clear concept like physical, real spaces, in a jerarquized geography; they are transparent, with visual and acoustic communication; and they tend to functionnel specialization: social pleasure and contemplation of God, waiting, purifying torments, perpetual vacant and eternal punishment. Open places; Crist run over all of them one by one; angels and devils have some limits for their moving. The souls, immaterial, are very travellers: when die, they go up from earth to heavens doors, where they are judged. If they cannot enter, they fall temporary or for ever in one of the four hells floors. But Middle Ages border between alives and deads worlds, or between real and supernatural is elastic, and both are in communication by real or virtual appearances, or by the travel to the deads land, real or only spiritual. Middle Ages arribes to the literary banalisation of wonder travel; the unavoidable models are the Aeneis, the Saint Patricks purgatory and the Divina Commedia.RESUM Aquest treball és una mena de guia topogràfica, de visió de sistema de limaginari medieval del més enllà, el món dels morts i làmbit sobrenatural. Parafrasejant Bourdieu, lexistència de limaginari no és imaginària, i un qualsevol intent dexplicació global de les societats medievals ha dintegrar les subjectivitats, sense les quals són inintelligibles els comportaments dels agents històrics. El mètode dinvestigació ha estat laplec, organització i confrontament de materials procedents de diferents époques (entre el s. XII i el XVI), llocs (Europa ocidental, i en la mesura del possible, dels països catalans) i canals comunicatius. Precisament el possible interés daquest treball rau en la seua interdisciplinareïtat: iconografia, textos i interpretacions històriques, des duna perspectiva antropològica o cultural. I la principal dificultat hi ha estat, precisament, larticulació daquests diferents llenguatges i visions, lestabliment duna cruïlla metodològica. En primer lloc en destaquem lantropomorfització i lanacronisme, consubstancials al pensament de lEdat Mitjana; les societats dels esperits es conceben ahistòricament dacord amb els models terrenals. Conseqüència daquest fet -i entrem dins el joc medieval de miralls- hi trobem diverses simetries: entre terra i cel (duplicat sublimat de la societat feudal); infern i purgatori (reflexos dels sistemes punitius terrenals); cel i infern (el segon, negatiu del primer). I encara una simetria doble, delimitada als quatre espais inferiors, qualitativa (pena de dany o de sentit) i quantitativa temporal (eterna o transitòria). Una nítida conceptualització com a espais físics reals, en una geografia jeraquizada; són transparents amb intercomunicació visual i acústica- i tendeixen a lespecialització funcional: gaudi social i contemplació divina, espera, turments purificadors, inòpia perpètua i punició eterna. Espais oberts; Crist els recorre encarnació i catàbasi-, un per un, tots; àngels i dimonis coneixen limitacions per a desplaçar-se: uns no baixen als espais inferiors, i els altres no pugen al cel. Les ànimes, immaterials, són força viatgeres: en morir, pugen de la terra a les portes del cel, on se celebra el judici particular. Si no hi són acceptades baixen provisionalment al purgatori o als llimbs dels patriarques, o definitivament als llimbs dels infants o a linfern. La mort humana, doncs, suposa linici dun desplaçament espacial, un viatge a laltre món. Tanmateix, la frontera medieval entre el món dels vius i el dels morts, o els àmbits real i sobrenatural és elàstica, i tots dos es comuniquen mitjançant epifanies, aparicions reals o virtuals, o bé el viatge al món dels morts; aquest pot ser també únicament espiritual o real, físic. LEdat Mitjana arribarà a la banalització literària del viatge meravellós; els models indefugibles en seran lEneida, el Purgatori de Sant Patrici i la Divina Commedia. Linici del viatge sol ésser induït per un habitant del més enllà, alhora guia, protector i informador. Shi entra travessant una terra de ningú liminar, fora dels marges del món ordinari. En contrast amb leix vertical jeràrquic dels espais, el viatge es concep com un recorregut espacial horitzontal; hi sol aparéixer la figura del porter, qui controla els accessos el llindar entre dos móns-. Una volta al més enllà, el viatger visita els compartiments de cada espai, amb descripcions topogràfiques i funcionals. El viatge culmina amb lexperiència mística, la prova purificadora o el terror pànic. El transcurs del temps sobrenatural té una característica elasticitat: és màgic, simultani, lent o accelerat. El viager hi rep sovint unes marques físiques, senyal o condició del viatge fet o del contacte hagut amb allò sobrenatural, o encara el preu de la supervivència a aquesta experiència privilegiada, i en ve a demostrar a posteriori la veracitat. El posterior relat serà sempre en primera persona; el fet mateix de la narració respon a les ordres expresses del guia. __________________________________________________________________________________________________