A mitjan anys seixanta del segle passat, quan més refermava la massa com a sinònim d'individu, tot i que, òbviament, sense la intensitat actual, Andrés Rábago va emprendre un viatge personal, allunyat de les futileses del seu temps, per deixar de ser un home sense atributs. Es va valdre, en primera instància, d'un pseudònim, OPS, que va començar a fer-se lloc en les publicacions més crítiques amb una dictadura que, com a tal, era poc amiga del pensament lliure. Aquell pseudònim li va servir d'empara, que no d'amagatall, per afrontar una introspecció en el seu inconscient mitjançant una mena d'autoanàlisi amb la qual no era difícil identificar-se, tenint en compte que la ronya de la qual s'anava desprenent a cada vinyeta era la mateixa que ens embotava la sensibilitat a tots. Els monstres que OPS descobria quan mirava al seu interior eren els mateixos que havien esclavitzat la nostra raó fins a fer-la tornar massa mandrosa per emprendre el nou temps que intuíem que hauria d'arribar més d'hora que no pas tard.