Josep Renau és una figura clau per entendre el comportament de la cultura espanyola del segle XX. Fins a l’extrem que la seua biografia com a artista, responsable de política cultural i, sobretot, intel·lectual compromès amb tot allò que competeix el present en el disseny de l’esdevenidor, simbolitza un dels pols d’aquesta acarnissada dialèctica entre puresa i compromís que va marcar l’esdevenir de la nostra cultura contemporània. La seua concepció de l’art i la cultura com a factors d’agitació, encara més, com a eines indispensables per transformar en una direcció de progrés les estructures que regeixen les relacions socials, fan d’ell un símbol alternatiu que es resisteix a entrar en cap mausoleu, perquè continua vigent com el gen més actiu entre tots aquells que van impulsar l’Edat de la Raó. Activista polític, intel·lectual compromès més enllà dels principis generals, polemista infatigable i encertat, grafista, pintor, cartellista, fotomuntador, muralista… ens ha llegat (simbòlicament, però també de iure i de facto) una obra immensa l’excel·lència de la qual mereix una contemplació museística lúcida però, sobretot, una reinserció activa en la consciència i en l’imaginari col·lectius. El centenari del seu naixement constitueix una perfecta excusa per revisar i fer conèixer ideològicament, intel·lectualment i estèticament la seua figura i el seu llegat. És per això que té lloc, aquest 2007, aquesta exposició antològica.