|
Els llocs de memoria del franquisme figuren com a símbol, són repeti
tius, estatics, cerimonials i aporten un testimoniatge fèrtil sobre la capacitat ritual del
règim. En ells es realitzen cerimònies militars, es duu a terme el culte als morts, es celebren
misses i s'aclama el cap de l'Estat. .. Però malgrat la seva vocació d'estatisme i de litúrgia, el
temps va imposant imperceptibles canvis que, al costat deis anacronismes, revelen la pobre
simbòlica del règim i la seva infructuosa recerca d'una mitologia nova, que va trobar en el turisme
una imatge on fixar-se, d'acord amb els temps del desarrollisme, el qual, com gairebé tot en el
franquisme, se superposa a l'antiga cadena de mites, creant paradoxes que el noticiari (i el
franquisme sencer) no percep coma talls, sinó que simultanetja amb desimboltura. En aquest
aspecte de la retòrica en el qual, al cap i a la fi, un règim desplega el seu univers simbòlic,
els seus mites fundadors i la seva capacitat i límits de consens és on l'historiador, com a
analista de la imatge i de la paraula, ha de posar-hi les mans. En analitzar a fons el noticiari
apareixen davant l'historiador elements de gran utilitat per comprendre el franquisme -és a dir,
per conéixer la varietat i les limitacions del seu imaginari- i poder observar el fluir d'un temps
al qual es negava amb tenacitat, fins i tot, l'empremta del seu procés d'empobriment.
|