El cine és fantasiador, irresponsable. Els seus edificis es dissenyen com a capri1xos; ni tan sols han de sotmetre's a la prova de l'equilibri, de la consistència, a les lleis més elementals de la física. La pantalla bé pot entregar-se a la imaginació. Ningú li passarà mai factura. Esta condició, que el fa esquiu, també l'aproxima als nostres somnis i anhels. Com més inconsistent, major vigor cobra com a document imperible de quant va produir l'enginy del s. xx. Per això, l'arquitectura quimèrica es va encimbellar al cine en tantes ocasions: per a servir de delit als arquitectes sense sotmetre'ls a cap risc, per a estilitzar els volums fins a l'inhabilitat, per a exercir de demiürgs d'un decorat que tenia els dies comptats ... i, amb tot, eixes fantasies han pogut alçar fonaments en un terreny adobat de la nostra cultura: la imaginació. Desitjaria en estes pàgines rondar per alguns d'eixos escenaris de la fantasia urbana emparellant, com en un muntatge d'atraccions, algunes pel·lícules que corresponen a la joiosa alba de les avantguardes amb els seus reflexos -reconec que subjectius- en films de les últimes dècades, amb els quals rimen, als quals citen o els ambients dels quals recreen. Encara que :fragmentari, este bucle permet albirar la consciència -fatigada o exultant- que moltes pel·lícules decadents, crepusculars, manieristes o desèrtiques del nostre temps han d'haver travessat tota una història en a penes cent anys.