La tesi s’endinsa en la primera època de Saó, els anys 1976-1987, sota la direcció de Josep Antoni Comes, l’etapa més decisiva on s’assenta la línia editorial de la revista que perdurarà fins avui: cristianisme progressista, valencianisme democràtic i socialisme humanista. Saó s’inspira en el Concili Vaticà II i el nou valencianisme que sorgeix en la segona meitat del segle XX basat en el pensament de Joan Fuster sobre la identitat valenciana. Saó és, per tant, una publicació cristiana i valencianista progressista d’encuny fusterià. En esta dualitat radica la seua originalitat, convertint-se en un fet insòlit en la història de la premsa valenciana. Saó es fou la veu del progressisme catòlic valencià de la Transició. El seu discurs és fidel als principis renovadors del concili. Reivindica una Església nua de poder i de riquesa, que treballa pels pobres i que assumisca les llibertats democràtiques, els drets socials, l’ecumenisme i el diàleg entre la fe i la cultura moderna. Un discurs que xoca frontalment amb el conservadorisme l’arquebisbat de València. En la tesi s’analitzen els principals corrents del progressisme catòlic valencià sorgits entre 1940 i 1976 i que acaben confluint en Saó. A més d’això, es fa un repàs a les altres revistes de pensament cristià produïdes a Catalunya, Galícia, el País Basc i Mallorca –escrites en la llengua autòctona d’aquests territoris– que comparteixen amb Saó la defensa del Vaticà II i els drets nacionals d’aquests pobles. Si bé el progressisme catòlic és l’element fundacional de Saó, a partir d’octubre de 1977 es produeix l’entrada de la intel•lectualitat agnòstica del nacionalisme, amb la col•laboració del mateix Joan Fuster, així com de Vicent Ventura i Joan Francesc Mira, que arrosseguen al valencianisme agnòstic cap a la revista. El segon pilar ideològic de Saó, el valencianisme progressista, s’articula al voltant de cinc idees principals: la lluita per la recuperació de l’autogovern, la recuperació i normalització del valencià en tots els àmbits (incloent l’Església), el foment de la cultura valenciana i del patrimoni històric i sociocultural, el fet comarcal com a element de vertebració, i la defensa dels símbols identitaris del valencianisme progressista en la Batalla de València. Una de les conclusions de la tesi és que ha estat l’esquerra agnòstica valencianista, i no la dreta catòlica castellanitzada, la que ha donat el seu suport a Saó aportant més col•laboradors i lectors. Finalment, la tesi incorpora la història de l’altra “premsa identitària” immediatament anterior i coetània a Saó, la qual es subdivideix en dos sectors: la premsa valencianista escrita totalment o preferentment en català i la premsa local i comarcal valenciana. El període estudiat abraça els anys que van entre 1939 i 1987. El resultat ha estat un acurat estudi de 142 publicacions, entre les que figuren 112 escrites totalment o preferentment en català que conformen la primera premsa valencianista de la democràcia.