Al nostre país la normalització de la fotografia com a suport de creació, que s'esdevé durant la primera meitat dels 90, es va produir generant una divisió artificial entre la fotografia documental i l'anomenada fotografia plàstica, cosa que va remetre la primera a una espècie de circuit paral·lel al de l'art dedicat exclusivament “als fotògrafs”. A això va contribuir també que el paradigma de l'instant decisiu ja no era operatiu excepte en l'estricte camp de la fotografia de reportatge, explotat per la fotografia de premsa. Però la documentació no és una qualitat exclusiva de la fotografia documental, sinó que és una qualitat original de la fotografia, hi és una funció intrínseca que també es veu reflectida en els treballs de caràcter més artístic i podem constatar, al llarg de la història del mitjà, que sempre ha anat així, observant, per exemple, els treballs de la Nova Objectivitat dels anys 30 o l'anomenat document subjectiu dels 80 del passat segle. Per tot això el treball que ens presenta Mario Rabasco en Espais Contingents. Estudi visual de la Universitat de València no és una guia il·lustrada de la Universitat, sinó que ensenya un present que té la condició de semblar etern. Però aquest treball no s'allunya tant dels seus plantejaments inicials, sinó que més aviat es pot considerar com una evolució personal en la seua concepció i assumpció de la funció documental del fotogràfic. Hem de destacar tres elements essencials que canvien respecte als seus treballs anteriors. En primer lloc, l'absència manifesta del subjecte en les seues noves imatges, que no per això deixa de ser-hi present. En les seues obres es fa present el subjecte a través de l'empremta o rastre que deixem en el nostre pas pel món. Serien inexplicables els continguts d'aquestes fotografies sense la imprescindible acció o referència de les persones; per açò, tenen, de més a més, un plus de misteri que els confereix un interès per a l'espectador, preocupat per descobrir la ubicació o la utilitat dels elements que Mario ens presenta en cadascuna d'aquestes. En altres casos no existeix aquesta tensió; en canvi, ens relata fets senzills que cobren interès en ser presentats en el conjunt d'imatges d'aquest treball i que ens acosten als elements de la tasca pròpia de la universitat, presentats a manera de paisatges. En segon lloc, la utilització del format quadre, tal com s'ha imposat en la fotografia contemporània des de la seua utilització, entre altres, per Jeff Wall i pels fotògrafs de l'escola de Dusseldorf, com Candida Höfer, Thomas Struth o Andreas Gursky. I, finalment, en oposició a allò que s'ha descrit en els seus anteriors treballs de carrer (composicions asimètriques i dinàmiques), la forma d'abordar aquest treball sobre la Universitat de València, que es planteja des de la frontalitat a l'escena, seguint unes pautes compositives estrictes i molt calculades. En aquest projecte s'ha imposat l'aspecte racional sobre qualsevol altra consideració accessòria, el funcional sobre l'estètic, de manera que provoca que les fotografies presenten uns espais aparentment impersonals sense que res del seu contingut ens puga sorprendre… o que per ventura siga tot el contrari.