Aquest treball estudia l"evolució sintàctica del verb haver-hi a través d"un elevat nombre de textos escrits en català que abracen el període cronològic comprès entre el segle XIII i l"actualitat. L"anàlisi lingüística se centra en tres característiques bàsiques del verb no gaire estudiades des d"una perspectiva diacrònica: la gramaticalització del clític locatiu hi, els trets sintàctics del SN postverbal i la concordança entre el verb i aquest SN. En el primer cas, per mitjà d"una aproximació quantitativa, se segueix, es data i s"interpreta el procés d"afixació del clític hi (haver>haver-hi). En el segon cas, es descriu el procés de generalització del verb haver-hi dins de les construccions presentacionals, fenomen que entra en conflicte amb l"ús d"altres verbs com ésser i estar. En el tercer cas, es documenten casos antics de concordança i es valoren quins són els factors que expliquen la tendència a fer concordar verb i SN en alguns dialectes catalans. This study examines the syntactical evolution of the verb haver-hi through a large number of texts written in Catalan from the 13th century till now. Linguistic analysis focuses on three basic features of this verb which have not been studied much from a diachronic perspective: the grammaticalization of the locative clitic hi, the syntactical features of the post-verbal subject and the concordance between the verb and this subject. In the first case, through a quantitative approach, the process of the attachment of the clitic hi (haver<haver-hi) is followed, dated and described. In the second case, the process of generalisation of the verb haverhi within presentational constructions is described: this phenomenon enters into conflict with the use of other verbs such as ésser and estar. In the third case, old cases of concordance are documented and the factors that explain the tendency for this verb and subject to agree in some Catalan dialects are assessed.