Potser amb el seguit de mesures absolutament heterodoxes d’ajut, salvament i intervenció dels diversos governs, i amb la correcció escaient en el rumb de la política de tipus d’interès, s’haurà delimitat i contingut la pitjor crisi fi nancera del capitalisme de les darreres dècades. Es pot pensar que amb aquests procediments extraordinaris la política haurà recuperat marge de maniobra i haurà contribuït a evitar els pitjors estralls d’un daltabaix amenaçador. A hores d’ara és difícil saber-ho, perquè encara no es pot calibrar amb exactitud la dimensió, l’abast i les derivacions de la crisi. No es pot saber, concretament, si restarà confi nada al sector fi nancer, objecte de reparacions urgents, o si es traslladarà, com apunten diversos símptomes, amb tota la força a l’economia real. És a dir, si es passarà d’una crisi puntual, greu però limitada en el temps (com van ser les crisis fi nanceres del 1997 i 1998, que afectaren especialment Àsia, Rússia i Amèrica Llatina), a una veritable crisi econòmica mundial, a una nova gran depressió.