Recentment Rossana Rossanda escrivia que «avui no és agradable ser italiana fora del país» i constatava que, en la consideració d’Itàlia i dels italians, s’havia passat de la solidaritat i la preocupació compartida a una actitud més aspra i exigent: aquest Berlusconi, com és que guanya les eleccions, com és que el voten... què ha passat a Itàlia? Una cosa semblant afirmava també Umberto Eco en un míting contra Berlusconi a Milà. Si abans l’opinió exterior mostrava comprensió i escalf envers els italians i la desgràcia política que els afligeix, ara s’havia passat a la perplexitat indignada i una mica agressiva. De fet, Europa mira astorada Itàlia. Com pot ser que Berlusconi governe encara, tot i els increïbles escàndols i misèries morals que s’han escampat, amb trets de versemblança innegable? Només els tripijocs jurídics des de les palanques del poder, amb lleis retroactives i tot, explica que els processos judicials en què està incurs com a imputat no hagen pogut prosperar encara.