La calma aparent que precedeix la tempesta podria ser una bona caracterització del moment que, segons tots els indicis, es viu a hores d’ara. Una calma aparent, perquè encara no ha pujat a la superfície, en forma d’erupció volcànica o de vessament tempestuós, el magna roent del malestar immens que es cova a les profunditats del cos social. La teràpia implacable d’una austeritat elevada a dogma inefable amb prou feines amaga un repartiment radicalment injust de les càrregues. Els ciutadans assisteixen atònits a l’escalada de l’atur (quasi sis milions ja, i més del 50% entre els joves), a la destrucció de llocs de treball, a una reducció sensible del poder adquisitiu, a l’esgotament dels estalvis i les reserves. A la destrucció de qualsevol expectativa raonable de futur. A la condemna de les generacions joves. Als mals averanys pel que fa a l’evolució de l’economia, el futur laboral, la hipotètica reactivació, el manteniment de les prestacions socials o la salvaguarda de les pensions.