Aquest assaig tracta de comentar problemes i justificacions d’una de les disciplines més estranyes i desconegudes de les ciències humanes, l’antropologia de la religió, també anomenada des d’una perspectiva més amplia ‘història comparada de les religions’, ço és, intenta de presentar algunes de les principals qüestions filosòfiques que es troben implicades en el debat entre la història i el mite, l’evolució i l’estructura d’allò sagrat, l’àmbit específic de la religió, tot reivindicant la necessària tasca de la mediació filosòfica dins d’aquesta branca del saber, imprescindible potser fins i tot al batxillerat, si de cas l’estudi de les religions vol deixar de ser una mena de catequesi en mans confesionals, o una indirecta repetició de l’ètica, i s’endinsa seriosament en el nucli on s’han jugat i es juguen greus fonamentacions de sentit en la vida passada i present de les cultures. Aquestes dues personalitats intel·lectuals, l’italià Raffaelle Pettazzoni (1883-1959) i el romanés Mircea Eliade (1907-1986), que ací i ara concentraran el nostre interés, són dues figures decisives en la constitució, l’establiment i el reconeixement públics al llarg del segle XX d’aqueixa disciplina tan peculiar de les ciències humanes i socials de què parlem, l’anomenada segons països, tradicions acadèmiques i autors ‘prehistòria i història de les religions’, ‘història comparada de la religió’, ‘les religions dels pobles sense escriptura’, però també ‘fenomenologia de la religió’, ‘Religionswissenschaft’, ‘ciència de les religions’, ‘sociologia i antropologia de la religió’, ‘religiologia’, ‘mitologia’, etc.