Tots els assaigs dels primers anys de l’estada a Zuric responen a una mateixa hipòtesi de base, que es podria formular més o menys de la manera següent: la humanitat ha viscut una mena de decadència creixent i ruïnosa des d’aquell afortunat i fugisser moment d’esplendor artisticosocial que fou la meravellosa antiguitat grega, en què floriren aquelles dues magnífiques creacions que són la tragèdia atenesa i la polis. Des d’aquella llunyana època –i després de tants segles de mediocritat i d’esclavatge–, encara ens arriba el caliu de la vitalitat autèntica i ens assenyala que ja ha arribat el temps d’encetar, mitjançant una revolució alhora política i artística, ço és, mitjançant la revolta política i l’ajut fecundant d’un art revolucionari, una nova experiència de la comunitat humana, en què la nova societat i el nou art es complementaran i es recolzaran recíprocament: el fruit imperible en serà l’obra d’art del futur.