Des que l’alquímia va començar a desafiar l’autoritat de l’Església, l’estatus del coneixement científic especialitzat i de l’alta cultura, sempre relatiu, ha estat molt qu?estionat. Durant segles, els escriptors, com a adalils de la cultura, han atacat les pretensions de la ciència ridiculitzant els seus practicants bé com a éssers malvats, obsessius i fins i tot alienats o bé com a ximples i ineptes inventors els experiments dels quals fallen irremissiblement. Discutirem exemples d’ambdós models en el seu context històric. A les acaballes del segle XX apareix un nou gènere, conegut com a «literatura de laboratori» (lab-lit). Els científics s’hi veuen retratats no segons els estereotips sinó com a persones corrents, que es dediquen a la ciència com es dedicarien a qualsevol altra professió en un context real, i compromesos amb els problemes ètics i socials que implica la investigació. En aquest article veurem les raons que expliquen l’aparició d’aquesta «literatura de laboratori».