Els últims anys de la dècada dels setanta i els primers anys dels huitanta convertiren el País Valencià en un cas paradigmàtic de molts dels mals de la Transició espanyola, amb estratègies polítiques basades en la por i la violència, lluites internes dels partits que acabaren per perjudicar el procés autonòmic de consecució de l’Estatut o el final de l’època d’idealismes i l’asseveració que la nova democràcia anava a caracteritzar-se pel pragmatisme polític i l’aniquilació programada de les mobilitzacions ciutadanes. Tot va quedar recollit als mitjans de comunicació de l’època, però no a tots. Sols a aquells que volgueren prendre part en el “conflicte”, que veieren en la crisi l’oportunitat de repensar el País i construir-lo a partir d’una obligada deconstrucció. Fou el cas de Valencia Semanal, un setmanari nacionalista d’estricta obediència valenciana que es publicà durant dos anys i mig i que acabà en mans del PSPV-PSOE com a símptoma del procés, ofegat per la falta de suport (institucional i ciutadà). Escola de periodistes per a insignes professionals de les lletres valencianes i espanyoles, Valencia Semanal (VS) continuà l’empenta donada per altres publicacions com Dos y Dos y configurà una autèntica trilogia de mitjans compromesos amb el País amb la comunista Cal Dir. Donaren els seus primers passos a VS periodistes de la importància de Rosa Solbes, Javier Valenzuela, Jesús Sanz, Amadeu Fabregat, Emilia Bolinches, Miguel Ángel Villena o Pilar López, participant de forma activa en la creació del discurs contemporani escriptors com Josep Vicent Marqués, Joan Fuster, Ernest Lluch o Manuel Broseta. Espais de conscienciació democràtica i autonòmica en temps de dubtes i de pressions retardatàries, els responsables del setmanari hagueren de lluitar contra els aparells de l’Estat i els poders fàctics i per exemple durant la direcció de Pilar López es veieren en l’obligació d’acudir als jutjats en un centenar d’ocasions, amb processos que amb el temps foren descartats però que serviren per imprimir una pressió agònica a aquells joves periodistes que llençaren la seua intenció analítica sobre nous temes, personatges o localitats. Aquesta última fou també una de les intencions primeres de VS, amb la seua pretensió de conquerir el País i convertir-se en un mitjà de difusió valencià. Tanmateix, les vendes es concentraren a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, aproximada a les elits intel•lectuals i de poder, configurant-se amb el temps (sobretot amb les editorials d’Amadeu Fabregat, autèntica alma mater del projecte) en una guia parlamentària d’obligada consulta. El vertader Parlament de Paper del País Valencià i uns mitjans necessaris per observar la configuració de la identitat valenciana quasi dos dècades després de les tesis de Joan Fuster, quan ja una nova d’estudiants feien servir els coneixements iniciàtics del suecà per revisar la història, la societat, la economia o la idiosincràsia dels valencians i les valencianes. Papers (els de VS) ineludibles també per entendre la crisi d’un periodisme determinat i la polarització i mercantilització posterior. Fulles necessàries, no cal oblidar-ho, per visualitzar les pugnes internes del socialisme valencià en un moment clau d’ascens fins el poder.