L’interés principal d’aquest article rau en el fet que Josep Lluís Blasco utilitza com a pretext l’anàlisi de la identificació d’individus per presentar-nos la seua concepció primerenca de la filosofia en general, i de la filosofia analítica en particular, una concepció oberta i antidogmàtica arrelada en el segon Wittgenstein i que, amb les matisacions i desenvolupaments pertinents, mantindrà fins a la fi de la seua trajectòria filosòfica. En aquest article, doncs, Blasco manifesta el seu rebuig no només de l’empirisme clàssic i del positivisme lògic, sinó també de qualsevol altre tipus de reduccionisme a l’hora d’explicar el procés d’identificació dels individus, procés que, per ell, depèn del context pragmàtic des del qual se’ls identifique. Aquest mètode té importants conseqüències ontològiques, ja que s’oposa a l’eliminació del món de l’existència quotidiana per tal d’afirmar l’existència d’un altre món només a l’abast del filòsof contemplador de l’univers des de la seua talaia privilegiada. La preeminència de la pragmàtica suposa, segons l’autor, un canvi en el concepte d’individu, en el que se substitueix l’individu teòric simple de les concepcions clàssiques per l’individu identificat a partir d’un compromís teòric amb la realitat que ve determinat per les pautes de la nostra conducta individual i social.