En aquest article Josep Lluís Blasco reflexiona sobre els suggeriments epistemològics de Descartes, des de la perspectiva de la teoria del coneixement del segle XX, i es pregunta fins a quin punt es pot considerar que Descartes inaugurà l’epistemologia moderna i quina és la vigència del seu legat. Enceta la seua anàlisi amb la metàfora de la nau d’Otto Neurath, segons la qual el coneixement científic no té uns fonaments sòlids perquè és un constructe teòric que s’ha de revisar de manera contínua, i afegeix la modificació que en fa Quine en situar a la mateixa nau la filosofia i la ciència. Blasco examina si Descartes podria embarcar en dita nau, i conclou que la resposta no és tan senzilla com l’ha volgut presentar la tradició epistemològica, atès que, malgrat que Descartes obrí els dos problemes que donaren pas a la filosofia moderna (la recerca d’una fonamentació per a la Nova Ciència i l’epistemologia de la matemàtica), l’exigència cartesiana de certesa és una herència de la filosofia medieval que situa en Déu el fonament de la veritat, pel que es pot afirmar que la raó no ha assolit encara la plena autonomia que exigeix l’epistemologia moderna.