Josep Lluís Blasco critica en aquest article la concepció fonamentista del coneixement, d’arrel cartesiana i basada, sobretot, en el dogma empirista que afirma que els enunciats, als que classifica segons la dicotomia analític-sintètic, poden tenir confirmació o refutació aïlladament, en suposar un atomisme semàntic que defensa que tot enunciat amb significat és reductible a un enunciat sobre la experiència immediata. Per tal de realitzar la seua crítica, que té com a blanc principal l’empirisme tradicional, el Wittgenstein del Tractatus i el positivisme lògic, Blasco es basa en Quine, Tarsky i el segon Wittgenstein i defensa un holisme semàntic, ontològic i epistemològic. Segons el holisme semàntic, el llenguatge és un sistema que no es pot descompondre en unitats independents entre sí; el holisme ontològic considera la realitat com un tot interrelacionat i, finalment el holisme epistemològic afirma que el coneixement humà és una suma de judicis que se sustenten els uns en els altres i que com un tot se sotmet al criteri de la seua utilitat per ordenar la nostra experiència.