L’objectiu d’aquest article és estudiar una obra singular i sorprenent en el panorama de la poesia valenciana dels anys setanta: Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), de Carmelina Sánchez-Cutillas (1927-2009). Insòlita mostra de prosa poètica, aquesta obra significa un gir radical des del realisme que caracteritzava els primers poemaris de l’autora envers el formalisme més extrem i críptic, que desafia el silenci ancestral, jeroglífic, imposat per l’hostilitat de l’entorn. En el poemari, espai on es conjuminen paraules pròpies i manllevades a altres textos, es manifesten els conceptes bakhtinians de dialogisme, heteroglòssia i polifonia, i també la versió kristeviana d’intertextualitat. Així, un extraordinari bagatge de referències mitològiques, religioses, científiques i històriques, que semblen acusar la influència de la poesia de Salvador Espriu, construeixen el laberint inhòspit del poemari, en un intent per fer alquímia dels fonaments de la tradició cultural i transformar-los en l’expressió de la rebel·lia, de la ira que subjau, com en un palimpsest, sota els escrits.