La situació de la derivació apreciativa dins la morfologia és excepcional, perquè la informació limitada que contenen, en general, les gramàtiques i els diccionaris sobre els apreciatius així com l’ús habitual d’aquestes formes en contextos familiars i informals fan que la creativitat dels parlants no es vegi limitada per normatives i que, per tant, aflorin solucions imaginatives, que, tot i la variació existent, segueixen uns condicionaments gramaticals clars. L’objectiu d’aquest treball és aportar noves dades en aquest camp a partir de formes recollides en corpus tradicionals i per internet, amb una doble finalitat: d’una banda, aprofundir en les particularitats morfològiques de la sufixació apreciativa del català, amb especial interès per les de les categories que la bibliografia sovint ignora (és a dir, els apreciatius que no deriven de noms, adjectius o verbs); i, de l’altra, demostrar que les restriccions distribucionals que presenten els apreciatius amb relació a les terminacions que admeten tant les formes tradicionals com les noves creacions lèxiques permeten redefinir quines marques flexives nominals reals té el català.