L’article ofereix un primer estudi de l’obra narrativa completa de Vicenç Riera Llorca —tretze novel·les i dos aplecs de contes—, publicada entre 1946 i 1991. Aporta les motivacions històriques, sociopolítiques i literàries de l’autor i demostra les causes de la seva opció per la ficció —i no pel periodisme, que havia exercit— en plantejar-se la seva responsabilitat en la construcció de la consciència històrica de la societat catalana a partir dels esdeveniments que visqué entre 1931 i 1945, amb una sola novel·la situada el 1962. El treball parteix també de l’obra assagística —com a crític literari a Pont Blau i Xaloc— i memorialística —dos llibres, de la joventut a Catalunya i de l’exili— de Riera; del seu epistolari amb el crític Domènec Guansé, i de la crítica generada per la seva obra fins avui (Molas, Triadú, Ramió, Saladrigas [entrevista], Faulí). El treball contextualitza i valora l’obra de Riera en relació amb la novel·la catalana emergent des de 1946 i cerca les fonts literàries i els corrents de pensament europeus i nord-americans que la van condicionar. Incorpora exemples representatius a partir de citacions encapçalades per les abreviatures dels títols de les novel·les.