Hernández Casajuana va saber recollir en les seues obres literàries un interessant vocabulari popular, que en part enllaça amb la tradició lingüística dels dramaturgs valencians del segle XIX, i en part representa una innovació, des del moment que té en compte els canvis socials i de costums que es produeixen al segle XX, els quals tenen un reflex en el llenguatge. Aquest article se centra en aquesta parcel·la lèxica més innovadora d’Hernández Casajuana, tot i que considera també la producció d’altres autors contemporanis i anteriors. Així, proporciona novetats en relació amb els diccionaris històrics i etimològics, i dóna compte de la motivació i l’origen de determinats mots i accepcions, així com de diversos neologismes, en la seua etapa d’introducció en el català. Algunes d’aquestes innovacions lèxiques han desaparegut en la llengua actual, i altres han tingut continuïtat, però a principis del s. XX, quan encara no s’havien consolidat, presentaven a vegades formes diferents a les que han acabat triomfant.