Onofre Soler i Rubio va ser un dels bibliòfils més importants de la Il·lustració tardana en la València del pas del segle xviii al xix. Va tenir un pes específic en la societat d’aleshores, com a rector de la Universitat de València en dos períodes diferents, com a canonge de la Seu i com a bibliotecari arxiver del Capítol. Tot i això, la seua figura no ha estat suficientment tractada, malgrat que l’Arxiu de la Universitat de València i l’Arxiu Capitular ofereixen molts documents encara per classificar. Una part d’aquests havia estat assenyalada prèviament, documentació que ací es revisa, s’actualitza i es completa, a partir d’aquests dos fons documentals i de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, quant als aspectes relacionats amb el seu important llegat bibliogràfic a aquest darrer fons, de 2 782 obres. D’aquestes, sols 37 són manuscrites i tres presenten la peculiaritat de ser còpies d’impresos antics, datats entre 1490 i 1561, una tècnica bastant desconeguda que, des d’època incunable, ha estat present en la transmissió textual de les obres. En aquest article s’estudien els tres còdexs, des d’una perspectiva interna i externa, que resulten mostres interessants de diferents episodis de la història del llibre, sota una mateixa estratègia de transmissió.