La qüestió dels orígens i el desenvolupament de la lírica cortesa a les corts occitanes durant les últimes dècades del segle xi i al llarg del xii continua ocupant la crítica literària. Alguns dels estudis que s’hi han dedicat han identificat les claus de l’èxit d’aquesta lírica amb alguns aspectes que consideren innovadors per al públic de l’època, com ara l’exaltació de l’amor humà i la posició de poder en la qual apareix la dona. Aquest argument resulta poc convincent per dues raons: d’una banda, no considera la varietat de la casuística amorosa que presenta la lírica trobadoresca; d’una altra banda, no té en compte que aquests motius ja eren presents en altres manifestacions líriques. En aquest article mostrem que l’atractiu de la lírica cortesa per a la seva audiència no raïa en aquests trets, sinó en altres aspectes exclusius d’aquesta manifestació i, per tant, innovadors. També afirmem que la sobirania que s’ha atribuït a la dona en la lírica cortesa és, en realitat, fictícia. Il·lustrem aquests arguments amb textos dels trobadors provençals i dels poetes catalans i valencians dels segles xiv i xv que van donar continuïtat a la tradició trobadoresca.