L’article analitza, en primer lloc, la participació dels diferents tipus de verbs de canvi d’estat del català en l’alternança causativa: la possibilitat d’un verb de tenir un oes transitiu i un d’intransitiu, amb la particularitat que l’argument objecte en el primer alternant passa a ser subjecte en el segon (v. (i) En Joan va rompre la finestra, (ii) La finestra es va rompre). L’anàlisi ens permetrà comprovar que la generalització que fa Alexiadou (2006) respecte del funcionament dels verbs de causa externa no se segueix en català. Pel que fa als verbs de canvi de causa interna, els quals no havien estat estudiats en català, veiem que el seu comportament és poc uniforme i que n’hi ha que permeten l’alternança, contra el que s’ha indicat tradicionalment. Finalment, respecte dels verbs de causa inespecificada comprovem que presenten restriccions semàntiques pel que fa als elements que poden aparèixer com a subjecte en la variant intransitiva.També mostrem que el test usat tradicionalment per mostrar que els verbs de canvi d’estat tenen un component de causa en la seva estructura lexicosemàntica (l’acceptabilitat d’un adjunt per si sol) no funciona en català. Finalment, analitzem la incorporació del clític "se" en la variant intransitiva de l’alternança. Com ocorre també en altres llengües, hi ha verbs que l’incorporen obligatòriament, d’altres que no l’incorporen mai i d’altres encara que l’incorporen optativament.