El meu propòsit en escriure aquest article era plantejar com el teatre català del segle xix configurava un model de realitat fruit de les complexes relacions entre les necessitats d’un auditori sociològicament delimitat i la voluntat d’alguns autors com Frederic Soler d’articular una imatge del país en què aquestes classes es veiessin representades. Al llarg del segle, doncs, l’horitzó d’expectatives de pÚblic Català s’anà configurant a través d’una oferta que responia a una demanda més o menys explícita d’obres que servissin per a les funcions cohesionadores del grup social majoritari a les platees del país: les classes menestrals. Si els autors acabaven definint un sistema simbòlic que podia representar la realitat era bàsicament perquè el teatre en català estava molt lligat a la realitat contemporània immediata, bé a través del reflex directe com en les obres d’actualitat de Jaume Piquet, bé amb el recurs a la distanciació històrica o de clixés costumistes com en el cas de Soler. A la llarga, el model de realitat iteraturitzable consolidat s’hagué d’enfrontar a les demandes del realisme literari de configurar una altra convenció del real.