L’article s’ocupa de les representacions o imatges de la ciutat de Barcelona en la prosa literària catalana del segle xix, especialment en el quadre de costums i la novel·la, que s’examinen com a expressions de cultura urbana. Aquesta literatura, associada a un cert concepte de modernitat, avança flanquejada per l’historicisme i el ruralisme mitificadors dels escriptors lligats als ideals conservadors de la Renaixença. L’article dibuixa la trama de motius o de trets idiosincràtics urbans en la prosa destil·lada pels escriptors del vuit-cents, primer en llengua castellana i, a partir dels anys 60, en llengua catalana. Així, fa un recorregut per la Barcelona vella i la Barcelona nova, abans i després de l’enderrocament de les muralles que encerclaven la ciutat, des de l’època de les bullangues fins a l’assentament burgès de la Restauració, i examina els autors que en fixen més poderosament la imatge (Robert Robert, Emili Vilanova, NarcísOller...), bé oferint diverses versions de crònica o descripció externa de la ciutat, bé fonent, com en el cas d’Oller, aquest aspecte extern amb la interiorització de la condició urbana com a tret constitutiu d’una vida humana.