A partir de l’anàlisi de les relacions personals i artístiques entre el pintor Antoni Miró (Alcoi, 1944) i diversos poetes catalans contemporanis com Joan Valls, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol, l’article pretén abordar els límits dels discursos artístics i literaris en dues sèries de collages d’aquest artista, "La pell de brau" i "Suite de Parlavà". Les dues col·leccions d’il·lustracions van ser realitzades entre els anys 1993 i 1994 a partir dels poemaris de Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol que donen nom a les sèries. La tria lèxica del pintor, com també el desenvolupament conceptual d’aquestes obres, esdevé el punt de partida de la nostra anàlisi per a observar el grau de concreció dels poemes i dels collages, de manera que també hi hem pogut establir diversos paral·lelismes discursius i expressius, com ara els referits al pas del temps, l’angoixa pel passat i l’esperança pel futur. La principal aportació de Miró al sistema conceptual dels dos poetes és, sens dubte, el tractament de l’erotisme del cos femení a l’hora d’abordar diverses reflexions existencials localitzables en els seus poemaris.