Les actes capitulars de la Seu de Xàtiva (segle XVIII). Estudi i edició, constitueix un estudi sobre la importància del llenguatge administratiu eclesiàstic dintre de l’edat moderna, un període que havia estat tradicionalment menystingut sobretot a partir de denominacions que no eren massa propícies. És de tots sabut el tractament negatiu que ha rebut la llengua catalana i la seua literatura produïda entre els segles XVI i XVIII —tant des del punt de vista dels escrits més creatius com des dels altres camps: escriptura privada, textos administratius, judicials, processals, legislatius, eclesiàstics... No fa encara massa, hom sempre emprava el terme «Decadència» per a caracteritzar aquest període, un terme que veié el seu naixement amb els autors de la Renaixença, i que sempre ha presentat connotacions negatives. És precisament, dintre la voluntat d’acarar-nos amb aquell període d’una manera diferent, on s’engloben i tenen una certa significació els estudis del llenguatge administratiu i, més concretament, l’estudi dels testimonis de llenguatge administrativoeclesiàstic, que és sobre el que es fonamenta la present tesi doctoral. I cal remarcar que l’estudi d’aquests tipus de documents pren un relleu destacat en tant que a l’administració eclesiàstica sempre se li havia suposat un elevat «grau de castellanització», en aquest període suara esmentat, la qual cosa no és del tot certa. L’estudi d’aquest tipus de documents ha permés de conéixer els formulismes, construccions i hàbits lingüístics d’aquestes administracions i, encara, els càrrecs i el funcionament intern de l’estament eclesiàstic i de la seua administració. No obstant, el més destacat de tot, és el poder fer palès un fet constatat: la pervivència d’un llenguatge ben elaborat al si d’un organisme que sempre s’havia proposat com el primer a canviar de llengua, des de la primera vinguda d’eclesiàstics castellans a la nova institució inquisidora fins a la incorporació de nous clergues «castellans» amb el Decret de Nova Planta, i amb l’aplicació del Reial Decret de 7 de juliol de 1723, en què s’establia que «Els naturals dels regnes de Castella, Aragó, València i Catalunya, podrien obtenir peces eclesiàstiques en ells recíprocament, sense privilegi d’estrangeria». Amb tot, però, als nostres documents ens trobem que els textos en català comprenen des de la implantació de la Nova Planta fins a gairebé la fi de la primera meitat del s. XVIII, concretament, fins al 17 de maig de 1741, la qual cosa els atorga un relleu extraordinari i, més encara, en l’àmbit específic del País Valencià. És, doncs, dintre d’aquest context d’estudi de la nostra producció cultural i lingüística del període, on adquireixen una clara importància les aportacions realitzades en l’estudi de l’ús de la nostra llengua i en l’anàlisi del seu lèxic, a partir de l’edició de les Actes capitulars de la Seu de Xàtiva que es conserven en català i que foren redactades durant el període posterior a l’entrada en vigor del Decret de Nova Planta i fins a la seua definitiva desaparició. Un estudi que, a més d’aportar-nos dades sobre la llengua del període, ens ofereix, encara, models, per a l’actual reintroducció de la llengua en el sector eclesiàstic, profundament castellanitzat. El tema que hem tractat en aquest estudi és l’edició de les Actes capitulars de la Seu de Xàtiva en català, entre el 1708 i el 1741, atés que demostren la pervivència del llenguatge administratiu en la nostra llengua dins l’organització eclesiàstica del segle XVIII. A més, hem procurat una aproximació de context als documents editats i, encara, una aproximació als fenòmens lingüístics que ens han semblat més destacables, així com als formulismes, camps semàntics, anàlisi de les construccions, expressions i hàbits lingüístics que eren característics en la llengua de l’administració religiosa del segle XVIII i, en especial, al lèxic, que presenta un interés molt particular —i no només religiós. En aquest sentit, les actes capitulars de què hem preparat l’edició formen un corpus ben interessant, que caldria afegir a altres documents com furs, privilegis, documentació notarial (testaments, contractes, inventaris...), actes de consell municipal, llibres de costums, llibres judicials, etc., que són, tots ells, escrits amb una certa voluntat de pulcritud i amb la seguretat que suscitava la pràctica diària i fidel a un model lingüístic i estilístic ben sòlid i fonamentat sobre els usos de la tradició. Documents que representen una mostra ben viva de la història de la nostra llengua. El valencià havia estat, com és ben sabut, la llengua en què es redactaven els assumptes civils, els processos judicials i legislatius, durant els segles XVI i XVII. A més a més, hem de remarcar un altre fet importantíssim, la llengua del poble era el valencià. Llavors, la tramitació de la documentació que dimanava de les oficines burocràtiques, no podia circular, en molts casos, en cap altra llengua que no fora la del poble. Tal com ja va apuntar Fuster, la llengua, en l’àmbit administratiu, «continuà tenint, fins al 1707, una plataforma segura: l’administració pública. De les altures de la generalitat, a l’últim racó del país, la burocràcia emprava, sistemàticament, el català». Plataforma que en nombroses ocasions es veié recolzada també per la gestió escrita de les institucions eclesiàstiques i l’ús que en elles se’n feia de la nostra llengua. I, tot i que allà havia penetrat el castellà i, de sempre, hi havia hagut la possibilitat del llatí, el Decret de Nova Planta no afectarà d’una manera directa als usos lingüístics de l’administració eclesiàstica, cosa que no s’esdevingué amb l’administració civil. D’altra banda, pel que fa a l’Església, trobem interessant destacar, com ja és de sobres coneguda, la importància que tingué aquesta en la societat del sis-cents i set-cents, atés que tractà de difondre uns nous valors, els de la Contrareforma, on tot estarà al servei del monarca i de la religió. Fins i tot, en les indicacions donades per part de la monarquia al capítol col·legial que no tindran altre objectiu esdevenir espectacle de poder, amb la finalitat d’esdevenir espectacle de poder al servei d’uns interessos i mecanismes d’expressió i difusió ideològica. I per això, resulta il·lustratiu veure quina actitud lingüística va adoptar. La parròquia col·legial de Santa Maria de Xàtiva, l’edició i l’estudi sobre els documents de la qual fonamenten el nostre treball, mantingué una estricta fidelitat idiomàtica al valencià, en bona part dels seus registres administratius. Una fidelitat mantinguda fins que les contínues pressions de l’arquebisbe Andrés Mayoral Alonso de Mella hi acabaren amb l’oficialitat de l’idioma. Vicent Pitarch ja apuntava que «la col·legiata de Xàtiva presenta un dels casos més ferms de fidelitat a l’idioma del país, fidelitat entroncada per la intromissió d’imperatius estrangers». Cal considerar que l’arxiu de la col·legiata serva documentació des del segle XIII, i, de forma discontínua i seriada, presenta textos des del segle XV fins a l’actualitat. El seu arxiu és un dels més importants del nostre país, ja que Xàtiva va estar la segona ciutat del Regne i, a més, fou també la segona església de la diòcesi, d’on sortiren personatges de gran relleu. Des del punt de vista de la metodologia, oferim l’edició de les Actes capitulars que comprenen els anys 1708-1741, atés que, com hem apuntat suara, el nostre objectiu ha estat mostrar la vigència de la nostra llengua, amb la seua riquesa i la seua pervivència, després del Decret de Nova Planta i fins a la seua efectiva desaparició. Amb aquesta finalitat hem transcrit un total de 1266 actes, entre les quals se’n troben algunes en castellà —perquè hem cregut convenient realitzar la transcripció de la totalitat del primer volum, per restar més fidels a l’original—, sobretot al llarg dels primers anys de tempteigs, on les opcions lingüístiques encara no es trobaven del tot definides, i on fins i tot hi trobarem actes «bilingües». En el present treball, amb tot, hem volgut apropar-nos a l’estudi del període de l’edat moderna, fent una aproximació històrica i administrativa del període comprés entre els segle XVI-XVIII. Primerament, hem realitzat unes consideracions respecte al període historicocultural en què ens trobem, fent especial incís a la situació que es visqué a les terres valencianes, a partir dels fets històrics més rellevants: els Àustria, les Germanies, el Virregnat dels ducs de Calàbria, l’expulsió dels moriscos, la Segona Germania, la Guerra de Successió; a més de tractar sobre aspectes, com la Contrareforma i la Inquisició, de més implicació respecte al món de l’Església. Atenent a la importància que prenen els documents administratius dintre del període de l’edat moderna, hem fet una aproximació a la llengua de l’administració en l’època foral i, també, els seus usos en un espai i temps concrets. A partir d’uns valors de la tradició més directa que possibiliten la seua continuació, ens apropem a la llengua de l’administració per vincular i relacionar el llenguatge de l’administració eclesiàstica amb uns models existents, que estaven lligats al llenguatge jurídic i administratiu de l’època moderna. I constatem, així, la vigència i el valor d’una tradició administrativa que serà seguida en els models emprats pels nostres racionals de capítol. No hem d’oblidar, d’altra banda, que, en molts casos, els eclesiàstics que redacten aquests documents amb valors «memorialístics» i administratius, segueixen els models de la burocràcia, un sistema al qual estaven vinculats sovint. Amb l’objectiu d’analitzar l’origen i la creació de l’organisme emissor dels nostres documents capitulars, hem fet una aproximació a l’estructura de la col·legiata de Santa Maria de Xàtiva (la Seu), una institució centenària creada a les darreries de l’any 1413; a més de tractar les posteriors modificacions en la seua estructura interna. Hi oferim dades, també, sobre la institució del capítol, les dignitats eclesiàstiques —degà, cabiscol—, els canonges, i, encara, d’altres càrrecs que formaven part de l’organigrama de la col·legial i que apareixen sovint a les Actes. D’altra banda, en la pervivència del llenguatge administratiu al llarg del segle XVIII és on pren significat l’estudi dels llibres d’actes, sobretot si tenim en compte que en l’administració civil se silenciaran els usos de la nostra llengua, després de l’assumpció dels models de l’administració castellana per part de les institucions civils valencianes. Així, en les Actes capitulars se’ns mostren, amb una relació detallada, tots els actes realitzats i les determinacions preses al capítol general de la col·legiata de Santa Maria de Xàtiva. Dels acords i de les disposicions que allí es discutien es redactava una acta per part del secretari, conegut amb el nom de racional de capítol, i, quan aquest no hi podia assistir, era suplert pel regent de racional de capítol. A més de tenir en compte la pervivència i la vigència lingüística en aquells escrits, dins les determinacions és ben interessant analitzar la memòria administrativa i la voluntat de deixar memòria en temps futurs per facilitar el funcionament de la institució que les genera, atés que amb la lectura de les diferents resolucions i decisions preses al capítol col·legial ens trobem que, no solament hi ha l’obligació d’escriure per tenir-ne una constància administrativa, sinó que també hi roman la voluntat d’esdevenir testimoni escrit, tant de tipus administratiu com històric —sobretot, quan hi ha la constatació de fets extraordinaris de caire social que esdevenen efemèrides destacades de la vida local. Una voluntat de deixar memòria que ens vindrà oferta tot seguint dos models de prosa literària: el de la prosa tradicional culta, representat per models lingüístics relativament recargolats i propis de l’administració de l’època moderna, amb un llenguatge solemne i elegant, amb períodes sintàctics llargs i fórmules llatinitzants —i que ens trobarem especialment dins dels encapçalaments i en aquelles determinacions on es realitza un tractament més extens i de major relleu, on la mà del racional de capítol deixa anar els models tradicionals heretats, mostrant així una prosa més culta—; i el de la prosa didàctica popular, on hi predomina una base de llengua tradicional, sense cultismes ni ornaments retòrics —amb l’aparició d’alguns castellanismes lèxic—, i amb major presència en els escrits que ens mostren les resolucions de fets tractats d’una manera senzilla, elemental i, en molts casos simplista, tot predominant un llenguatge més directe i uns períodes sintàctics breus. Ara bé: allò que dóna sentit al treball és l’edició de les Actes capitulars, 1708-1741. És per això que hem transcrit, com ja hem assenyalat més amunt, totes les actes existents des de la represa de les determinacions capitulars, el 1708 —un total de 1266—, atés que abans s’havia suspés aquella activitat administrativa, durant l’assetjament de la ciutat, arran de la Guerra de Successió. Cal assenyalar, també, que hem realitzat una transcripció filològica el més acurada possible, seguint al màxim l’original, i donant compte de qualsevol modificació que ens hem permés; és a dir, hem seguit el sistema diplomaticointerpretatiu —conegut també com el d’Els Nostres Clàssics.