This thesis wants to make a comparative analysis of the legal treatment of the different languages of Spain and Switzerland in the constitutions and legislation of the two countries; considering than Spain and Switzerland are multilingual states with a complex territorial organization. Is a Constitutional Law’s work; but also have in mind other social sciences like Political Science, Political Theory, Public Policy Analysis and Sociolinguistics. The comparison wants to understand the system of language rights in each country. And wants to know, therefore, the linguistic security that there are speakers of different languages. The study provides a new and more complex perspective to understand the limitations of the system of Spanish language rights because this system is based in the principle of linguistic hierarchy. The research shows the multilingual reality of each country, the Swiss and Spanish constitutional-legal regulation, the cornerstones of public policy and its main linguistic jurisprudence. It follows a comparative methodology that helps to understand more adequately the level of linguistic security or linguistic hierarchy of the two countries. The work shows that Switzerland, in the nineteenth century, became a contemporary nation-state and breaks with its tradition of medieval and modern ages of using German in official documentation and became a state with several national and official languages. Switzerland will developed a new project of nation-estate, multilingual and federal, without significant territorial and linguistic problems, breaking with the dominant axiom in Western Europe of a state, a nation, a language. Currently, Switzerland is a state who has four official languages at the federal institutions, but most towns, districts and estates are collectively and officially monolingual in German, French, Italian or Romansh; while publics authorities encourage an active policy in order to ensure that Swiss citizens can be individually multilingual and can learn at least two Swiss national languages and a foreign language. When Spain became a contemporary nation-state breaks with its tradition of medieval and modern ages of using several languages in its institutions and only declares one official national language, Spanish or Castilian language. The new Spanish national project will be centralized and uniform, but since the late nineteenth century has a strong resistance in the peripheral areas, especially where people speak other languages, not Spanish. In part of these areas they are peripheral national projects that challenge the dominant Spanish nationalism and even the territorial integrity of Spain. In fact, Spain is a contemporary nation-state with important conflicts between different nationalisms in its territory and with significant territorial and linguistic problems. Since the adoption of the 1978 Constitution of 1978, Spain has changed its uniform linguistic model and the centralization of politic power for a regional semifederal distribution of territorial power and for an unequal and hierarchical recognition of Spanish languages. At present, therefore, the new model puts the Spanish language, the official language of the State, in a position of dominance and then there are various degrees of recognition of other Spanish languages, ranging from the coofficialty status to the absolute ignorance. The thesis reflects on the proposals and discussions that aim to change the current system of recognition of Spanish languages; distinguishing, in general terms, two positions. A block of proposals aims to strengthen the linguistic hierarchy and the position of Spanish Language. Another block aims to achieve greater equality in the recognition of the different Spanish languages and the linguistic rights of their speakers. The question at this point is whether it is possible with the current third article of the Spanish Constitution an official multilingualism, with full equality of languages and oriented to linguistic security of the speakers of all Spanish languages. The work chooses finally to defend a reform the 3rd Article of the Constitution to remove the linguistic hierarchy, recognize four official languages of the state (Spanish or Castilian, Catalan or Valencian, Galician and Basque), recognize also the official status of the other Spanish languages in its territory (Occitan, Arabic, Tamazight, Asturleonese, Aragonese, Portuguese, Haketia and Roma), and encourage the survival of all languages of Spain.Aquesta tesi doctoral té com a objecte l’anàlisi comparat del tractament legal que reben les diferents llengües d’Espanya i de Suïssa en les constitucions i en la legislació respectives, tot considerant que Espanya i Suïssa són dos estats plurilingües i amb una organització territorial complexa. El treball és fet dins del Dret Constitucional; però té en compte també altres ciències socials, com ara la Ciència Política, la Teoria Política, anàlisi de les polítiques públiques o la sociolingüística. La comparació vol comprendre el sistema de drets lingüístics que ha bastit cada país. I conéixer, en conseqüència, la seguretat lingüística que hi tenen els parlants de les diferents llengües. L’estudi aporta una perspectiva nova i més complexa per a veure les limitacions del sistema de drets lingüístics espanyol, tenint en compte que aquest sistema es fonamenta en el principi de jerarquia lingüística. La investigació mostra la realitat plurilingüe de cada país, la regulació legal-constitucional suïssa i espanyola, els eixos centrals de les polítiques públiques i la jurisprudència principal en matèria lingüística. Segueix una metodologia comparativa que contribueix a entendre de manera més adequada el sistema de seguretat lingüística i jerarquia lingüística dels dos països. El treball constata que Suïssa, durant el segle XIX, esdevé un estat-nació contemporani que trenca amb la seua tradició medieval i moderna d’usar l’alemany en la documentació oficial i s’afirma com un estat amb diverses llengües nacionals i oficials. Suïssa desenvoluparà un nou projecte nacional-estatal, plurilingüe i federal, sense tensions lingüístiques i territorial significatives, que trenca amb l’axioma dominant a Europa occidental d’un estat, una nació, una llengua. Actualment, Suïssa és format un estat que té quatre llengües oficials en les institucions federals, però que, en la majoria de les localitats, districtes i cantons és oficialment i col·lectivament monolingüe en alemany, francés, italià o romanx; mentre els poders públics impulsen una política activa per aconseguir que els ciutadans suïsos siguen individualment plurilingües i coneguen, com a mínim, dues llengües nacionals suïsses i una llengua estrangera. Quan Espanya esdevé un estat-nació contemporani, trenca amb la seua tradició de les èpoques medieval i moderna d’usar diverses llengües en les institucions i només declara una llengua oficial i nacional, el castellà. El nou projecte nacional serà uniformista i centralista, però des de finals del segle XIX té fortes resistències en l’Espanya perifèrica i sobretot allà on es parlen llengües diferents de la castellana. En part d’aquestes zones, hi ha projectes nacionals perifèrics que qüestionen el nacionalisme espanyol dominant i fins i tot la integritat territorial de l’estat espanyol. De fet, Espanya és un estat-nació amb importants conflictes entre diferents nacionalismes dins del seu territori i amb problemes territorials i lingüístics significatius. Des de la Constitució de 1978, Espanya ha canviat el seu model lingüístic amb una única llengua reconeguda i una centralització del poder polític per una distribució autonòmica semifederal del poder territorial i per un reconeixement jeràrquic i desigual de les llegües espanyoles. En aquests moments, per tant, el nou model lingüístic situa el castellà, llengua oficial de l’Estat, en una posició de predomini i després hi ha diversos graus de reconeixement de les altres llengües espanyoles, que van des de la cooficialitat fins a l’absoluta ignorància. La tesi reflexiona, finalment, sobre les propostes i els debats que pretenen modificar l’actual sistema espanyol de reconeixement de les llengües espanyoles; distingint, a grans trets, dues posicions. Un bloc de propostes que vol reforçar la jerarquia lingüística i la posició del castellà. Un altre bloc que pretén aconseguir una major igualtat en el reconeixement de les diferents llengües espanyoles i en els drets lingüístics dels seus parlants. La qüestió, arribats a aquest punt, és si és possible amb l’actual article tercer de la Constitució un plurilingüisme oficial, amb plena igualtat de les llengües, orientat a la seguretat lingüística dels parlants de totes les llengües espanyoles. L’estudi opta, finalment, per defensar una reforma de l’article 3rd de la Constitució per a eliminar la jerarquia lingüística, reconéixer quatre llengües oficials de l’estat (espanyol o castellà, català o valencià, gallec i basc), reconéixer també l’oficialitat de les altres llengües espanyoles (occità, àrab, tamazight, astrulleonés, aragonés, portugués, haquetia i caló) al territori on són parlades, i afavorir la supervivència de totes les llengües d’Espanya