Hi hagué un temps, no tan llunyà, que la ciutat de València produïa la revista de més tiratge d’Espanya, la més polèmica, la més jocosa, la més llegida. Es tractava d’una publicació d’humor que feia guerra de l’arbre en terra –la monarquia–, que s’acollia amb èmfasi a la tradició liberal de l’anticlericalisme i que assaonava els seus guisats amb el condiment picant de la sicalipsi. Aqueix setmanari es deia La Traca. De tan popular com va ser, avui i tot, d’una manera inadvertida, alguns dels personatges d’invenció que van trafegar per les seues pàgines continuen entre nosaltres: els seus noms formen part de la cultura popular i els qui van llegir aquella revista els van transmetre a aquells que no van poder llegir-la. En una certa manera, aquesta obra, La Traca, la transgressió com a norma, retorna a la ciutat de València i a la tradició política popular una part d’allò que li va ser arrancat de soca-rel el 1939.