La novel•la cavalleresca Curial e Güelfa, redactada en llengua catalana i en un context italià –segons una vella presumpció, que ajuden a confirmar recents investigacions– ha sigut objecte de controvèrsia per diversos fets: el fet de trobar-se només en un manuscrit, que els codicòlegs relacionen amb Toledo; el fet de presentar un català amb preferències lèxiques valencianes, però hibridat amb italianismes i apartat de l’estil literari dominant a la València de l’època; el caràcter aparentment medieval, però amb molts punts d’influència i de contacte amb l’humanisme italià, etc. La present tesi doctoral pretén resoldre aquestes controvèrsies de manera satisfactòria i més o menys conclusiva. En primer lloc, s’ha estudiat de manera exhaustiva la cort napolitana d’Alfons el Magnànim, i les biografies de més de 200 dels seus cortesans, prestant atenció especial a les relacions culturals i als interessos literaris d’aquests. De resultes d’aquest estudi, s’han biografiat més específicament alguns dels cortesans del Nàpols alfonsí directament relacionats amb el contingut, els referents culturals, l’onomàstica à clef i altres aspectes del Curial. En segon lloc, s’han estudiat totes les fonts literàries i els referents que s’han pogut documentat en la novel•la anònima, amb una important aportació de novetats, sobretot pel que fa al coneixements de fonts italianes i clàssiques, constatació que faria inexplicable la producció de l’obra a la Península Ibèrica, però que l’explica molt bé a la Península Itàlica. Finalment, s’han desxifrat els noms de tots els personatges de la ficció, els quals es relacionen d’una manera no excessivament encriptada, amb personatges reals de l’Europa de l’època, ben coneguts en l’entorn diplomàtic de la cort del rei d’Aragó. De resultes de tot aquest anàlisi primmirat, aprofitant al màxim els materials bibliogràfics (més de 6.000 referències), arxivístics (documents publicats i inèdits) i literaris (es poden reconstruir perfectament la biblioteca i les preferències de l’anònim autor del Curial), se’ns dibuixa Curial e Güelfa com una novel•la d’aparença medievalitzant (paròdia, en realitat, de l’amor cortés i els llibres de cavalleria), però molt influïda ideològicament –i metodològicament, també: una imitatio petrarquesca– per la cultura humanística italiana. Sembla ser l’obra d’algú molt ben relacionat amb l’estament cavalleresc i amb la vida curial, que s’ha format en àmbit ibèric i en la perifèria gòtica d’Europa (lírica trobadoresca, Tristany i Lançalot, etc.), però que, després d’haver viscut uns anys a Itàlia en contacte amb cenacles humanístics, ha sigut capaç d’incorporar a la seua obra un esperit jocund (facècia erudita, ironia subtil i metaliterària, paròdia, sàtira, etc.) més propi del Renaixement que de l’edat mitjana. Raó per la qual es pot definir el Curial com un text català explicable pel context italià, i catalogable com una creació literària pròpia del que els historiadors de la cultura i de la literatura italianes denominen la cavalleria umanistica. De fet, els patrons culturals sobre els quals dissenya el seu artefacte literari l’anònim escriptor no són tant els propis de la cort alfonsina de Nàpols –on en teoria s’havia de “recitar” l’obra, sembla que en un entorn confidencial– com els de l’humanisme llombard, florentí i ferrarés, al qual deu molt la novel•la.