Tradicionalment, un cronista documentava fets i costums, recopilava fonts i esdeveniments, era testimoni directe de la vida d'un lloc. La narrativa quotidiana actual implicarà el suport rotund en la imatge, on el llenguatge visual es fa imprescindible i el fotògraf es transforma en un constructor de relats. Aquests relats socials que van avançar Bernard Plosu o Walker Evans i després continuen, des d'Espanya, autors com Joan Colom, Luis Baylón, Francisco Moltó o Alberto García-Alix, es mostren reveladors d'una realitat genuïna que ocorre a partir de la relació entre la ciutat i la seua diversa gent. D'aquesta empremta, on la mirada capta el retrat humà, podem afirmar que sorgiria el germen de les fotografies de José Poveda, El Flaco, com un passejant de la ciutat en la qual s'entremescla la destinació de molts. L'objectiu de la seua càmera aconsegueix submergir-nos en la crònica social d'un període que es revitalitza en cada instantània, malgrat la seua pertinença a capítols passats. La conjugació de la ciutat, l'esdeveniment i la psique ens brinden l'oportunitat de contemplar una València amb la seua llum i les seues ombres, des de la vibració dels qui van bategar amb ella. Com a resultat, l'autor aconsegueix un recorregut heterogeni, aparentment absurd i contradictori, que en el fons acobla ordre i coherència. El treball fotogràfic d’El Flaco se'ns presenta com una plataforma on es pot observar l'enorme esforç col·lectiu que la cultura i societat valenciana ha realitzat perquè València deixara de ser allò que Carlos Pérez va denominar “la Terra de la Modernitat Impossible”.