Del tractat del dominicà llombard Jacobus de Cessulis, el Liber de moribus (ca. 1300), libre d’èxit extraordinari durant molts segles, recull d’exemples i sentències i regiment de prínceps bastit sobre la modelització dels escacs, coneixem molts textos llatins i múltiples traduccions europees, dels segles XIV i XV. De traduccions catalanes, en coneixem dues, la primera de les quals, que datem entre 1370 i 1385, serà l’objecte d’estudi de la present comunicació. La segona, més tardana (de finals del s. XV), i amb un grau d’intervenció major respecte l’original (amb alleugeriments estilístics i supressions), ens ajudarà a definir i contrastar la intenció i el mètode traductològic d’aquesta primera. De l’anàlisi de notícies d’arxiu diverses, obtindrem dades sobre la difusió, cronologia, geografia, possessors i potencials lectors d’un llibre que en el moment de la seua primera traducció, circula bàsicament en versió llatina. De la història i descripció del manuscrit, n’extraurem dades per la seua caracterització. Les conclusions extretes de la descripció del ms. 925 de Madrid (Biblioteca Nacional) apunten a una compilació probablement encarregada pel rei Pere III amb la finalitat de servir a la formació del seu fill primogènit, l'infant Joan. La còpia està datada el 1385, però hauríem de fer retrocedir la data de la redacció uns anys enrere, cap al 1370, per fer-la coincidir amb la majoria d'edat de l'infant. No tenim cap notícia precisa de la identitat del traductor del Libre, però, per les característiques de producció del volum, l'hauríem de suposar un membre de la Cancelleria Reial. Per contra, tant el Llibre de doctrina com els Proverbis dels filòsofs, anterior i posterior al Libre, sí que indiquen el nom dels traductors, Joanici i Jaume, respectivament. Una anàlisi estilística i lingüística del text ens ajudarà a determinar el tipus de traducció. Comprovarem com el nostre traductor presenta una extrema fidelitat cap al text llatí, una mostra del vell mètode verbum verbo, amb una tendència estilística de col·locació del verb in fondo, al manteniment de les formes de l'ablatiu absolut, etc. Encara que opte per les formes corrents en el llenguatge cancelleresc del s. XIV, hi ha casos de llatinismes crus i d'una presència mesurada de lèxic i procediments morfològics pertanyents a un àmbit d'ús popular. Com mostrarem, allò que fa més interessant la llengua de la traducció és precisament aquesta convivència de formes, entre cultes i populars, dins un model de prosa cancelleresca. Tiguem en compte que el moment de la traducció coincideix no només amb algunes excel·lents traduccions d’obres llatines al català signades per funcionaris de la Cancelleria Reial, sinó també amb una cruïlla pel que fa als pressupòsits que orienten la pràctica traductològica. Rubió i Balaguer (1948) —recordem-ho— apuntà el 1380 com la data simbòlica que assenyala el moment de transició entre les "traduccions arcaiques" i les "traduccions conscients del geni de la llengua", entre el vell mètode de trasladar "paraula a paraula" e el d'atendre a la "sentència".