A partir de textos de Jesús Moncada, Quim Monzó, Carme Riera, Ramon Solsona i Sergi Pàmies, l'article analitza l'existència en la narrativa breu catalana actual d'una tendència que es caracteritza per l'ús dels recursos de la metaficció, adaptats als interessos literaris i a l'estil de cada autor però amb una orientació general compartida. Es tracta d'una tendència de clar signe antirealista i amb plena consciència de textualitat que fa explícits els mecanismes de la ficció; una modalitat de discurs irònic que s'interroga sobre les possibilitats i els límits de representació del real i, en definitiva, sobre allò que entenem per realitat. Departing from some texts by Jesús Moncada, Quim Monzó, Carme Riera. Ramon Solsona and Sergi Pàmies, this paper analyses the existence of a trend, in the Catalan short narrative, which happens to use metafiction ressources, adapting them to the literay interests and to each author's style, but with a shared general aim. It is a clearly non-realistic trend and with a full textuality conscience which explicits fiction's procedures; a kind of ironic discourse that wonders about the possibilities and the limits of how to represent what is real and, shortly, about what we think it is real.