El corrent literari que arrancà a finals del segle XIX amb el moviment de la Renaixença, i es perllongà durant bona part del XX, evidencia com, històricament, el sentiment de pertinença al País Valencià ha sigut forjat, en gran part, per autors que han trobat en la contemplació del paisatge la seua font d’inspiració. Així, podem dir que el cant del paisatge autòcton ha estat un dels temes més recurrents de la literatura valenciana contemporània; i que l’ús social de la llengua ha perviscut, en gran mesura, gràcies a una producció literària molt lligada a la lloança i l’exaltació del paisatge productiu com a l’element més expressiu i material de la pàtria. És a dir, que la nostra tradició cultural i literària s’ha servit del cant a la riquesa i la varietat del paisatge valencià per a construir un país més somniat o imaginat que no tangible; i, en aquest sentit, és indubtable que els horts de tarongers, tan característics i expressius d’un determinat model de vida, hi han jugat un paper fonamental.