La tesi té com a objecte d’estudi definir les causes, els ritmes i la cronologia pròpies així com la singularitat i els trets característics dels mecanismes del model intervencionista Trastàmara a la ciutat de València, creat en temps d’Alfons el Magnànim i consolidat plenament durant el regnat de Joan II. Per tant, la investigació s’encarrega de l’analitzi d’una de les màximes expressions del que s’ha vingut anomenant tradicionalment l’autoritarisme Trastàmara a la Corona d’Aragó. En aquest sentit, la recerca s’insereix en el centre del debat historiogràfic fixat des dècades en determinar si fou la personalitat marcada dels monarques d’origen castellà o bé l’interès dels seus agents i de la classe dirigent, qui van conduir cap una major participació règia en els municipis de la corona. La conservació d’una abundant documentació pública, tant municipal com reial, per al període analitzat permeten un observatori adequat alhora de traçar les dinàmiques sociopolítiques de la relació entre l’elit governant de la ciutat i el rei durant el període 1416-1479. Pel que fa a l’estructura, l’estudi està dividit en dos grans blocs. El primer, sota el títol “govern local i govern reial” està dedicat a l’analitzi de l’abast i els mecanismes d’ingerència règia en el govern municipal de València. En concret, aquesta primera part es divideix en quatre capítols, en el primer dels quals s’analitzen els precedents de la ingerència règia en les eleccions municipals de la ciutat, insistint com inicialment la intromissió monàrquica es va produir de forma puntual i improvisada amb una única finalitat: el manteniment de l’ordre públic. Per altra part, en la resta de capítols s’estudien les dinàmiques evolutives del consell secret, la ceda reial i les provisions reials, instruments tots tres del poder reial en el municipi. Així doncs, la recerca exhaustiva efectuada sobre aquests mecanismes posa de manifest l’alt grau de participació de l’elit patrícia en l’acció interventora de la monarquia, la qual s’integrarà com una més de les estratègies tradicionals de dita elit per romandre en el poder. Des d’aquesta perspectiva, s’insisteix com la capacitat d’intercessió règia en el municipi en favor de certs individus o famílies va contribuir de forma decisiva a dues coses: en primer lloc a la despolitització dels bàndols i, en segon lloc, a la creació d’una xarxa de lleialtat del patriciat urbà valencià cap a la monarquia, que va generar una major confluència d’interessos entre ambdós actors polítics. En el segon bloc, titulat “Els diners i la política”, s’aborda la política sistemàtica de finançament de la ciutat de València a Alfons el Magnànim i Joan II com una de les conseqüències més visibles de les negociacions polítiques entre l’elit patrícia, o una part de dita elit, i la monarquia. En aquest sentit, a diferència de la primera part de la investigació, aquesta segona part de la recerca s’ha estructurat cronològicament a partir de quatre períodes, els límits de cadascun coincideixen amb el canvi de poder municipal per part de l’oligarquia o bé amb el canvi de dinàmiques en les relacions entre l’elit urbana i la Corona. En aquest sentit, al capítol cinquè s’analitza els primers acords entre Alfons el Magnànim i la ciutat entre 1416 i 1427. Uns primers consensos que donaren lloc a què dit monarca atorgara almenys des de 1427 major poder municipal a un grup oligàrquic, l’encapçalat pels germans Palomar, les relacions dels quals amb el sobirà s’estudien al capítol sisè. Per la seua part, el capítol setè s’inicia en 1436, any en què el govern de la ciutat va passar a estar sota l’hegemonia de la facció política liderat pel batle general i pel racional Manuel Suau. Finalment, l’ascens al tron de Joan II i el determinisme polític de l’esclat de la guerra civil catalana marquen el contingut del capítol vuitè, en el qual s’exposa l’evolució de les relacions de la Corona amb el govern municipal, liderat des de 1456 pel racional Guillem Saera.