Des de principis dels anys setanta, i de forma cíclica i fluctuant, l'atur s'ha erigit com el principal problema socioeconòmic a l'Estat espanyol. La virulència de la recessió i crisi econòmica iniciada a finals del 2007 ha obert un periode de forta destrucció d'ocupació i de nombrosos tancaments d'empreses, generant grans impactes en la vida de les persones i en el funcionament de l'economia i la societat. La magnitud d'aquesta problemàtica ha sobrepassat amb escreix la capacitat de resposta dels governs i dels serveis públics i privats d'ocupació. A més, el mercat de treball, per ell mateix, ha demostrat no ser suficientment eficaç a l'hora d'aconseguir uns majors nivells d'ocupació, i com a mostra perfecta de la inoperància de l'enfocament neoclàssic del mercat de treball1, a la praxi s'ha constatat que l'equilibri del mercat laboral no esdevé tan fàcilment, i que calen altres explicacions més elaborades per tal d'entendre com es modela realment la casació entre l'oferta i la demanda de treball. En un entorn com aquest, l'impuls de les polítiques laborals impulsades als últims anys no ha sigut suficient per contrarestar aquest allau de desocupació, sinò més bé, l'ha engruixit. Un fet aquest, que ha de convidar a la reflexió al voltant, no sols de l'adequació de les pròpies polítiques laborals, sinò, al voltant de si les causes que han originat l'atur, podrien situar-se en altres esferes diferents a la legislació laboral. Així doncs, enmig d'un teixit productiu llastat per l'exacerbada exposició al sector de la construcció i la perenne crisi industrial, sembla prou evident que el focus d'atenció de la política dels governs, ha de dirigir-se, no tant a flexibilitzar un mercat de treball ja extraordinariament desregulat, sinò a redefinir un model econòmic i productiu, inoperant i esgotat. Per tant, la solució general a l'atur passa principalment per l'impuls d'una política econòmica estructural, adreçada al canvi del model econòmic i productiu vigent per un altre nou horitzó de desenvolupament sostenible que permeta uns estàndards de benestar social duradors en el temps. Entrant més en matèria, i abordant ja el context regulatori del mercat de treball, cal destacar com a les tres últimes dècades s'ha anat forjant un procés desregulador del mercat de treball (neoregulació) que ha donat entrada a una concatenació de reformes laborals liberalitzadores, el resultat de les quals, ha comportat l'eclosió d'un escenari sociolaboral, profundament precaritzat, segmentat i flexibilitzat. És precisament enmig d'aquesta deriva neoliberal, quan s'ha produït el sorgiment dels intermediaris laborals privats amb finalitat lucrativa 2 : en un primer moment s'impulsaren les Empreses de Treball Temporal (1994), i després les Agències de Col·locació (2010). Aquestes institucions, s'encarreguen de proporcionar mà d'obra a unes empreses que amb aquest escenari de contractació, s'eviten augmentar els costos salarials fixes, passant a gestionar les plantilles amb major flexibilitat3. Les Agències de Col·locació s'han llençat, amb grans expectatives d'èxit, com a mecanisme especificament orientat a combatre l'atur mitjançant l'afavoriment de la casació de l'oferta i la demanda de treball. Així doncs, segons estableix el propi RD 1796/2010, pel qual es regulen les Agències de Col·locació, aquestes entitats tenen la finalitat de "proporcionar als treballadors una ocupació adequada a les seues característiques i facilitar als empresaris, els treballadors més apropiats als seus requeriments i necessitats", una tasca per a la qual, les Agències de Col·locació "valoraran els perfils, aptituds, coneixements i qualificació professional de les persones treballadores", i fins i tot, n'exerciran funcions d'orientació, selecció de personal i informació respecte dels llocs de treballs que oferten les empreses. Així doncs, la desocupació se situa com a un problema de rellevància pública fortament gestionat per una iniciativa privada que ha anat obrint-se un ampli ninxol de mercat al voltant del que podriem anomenar com el negoci de la desocupació. Aquest fet suposa una pèrdua de control sobre la desocupació per part del sector públic i específicament per part dels Serveis Públics d'Ocupació, que ben dotats i gestionats, podrien ser els principals agents d'intermediació i col·locació. Des dels primers moments, quan predominava a l'Estat espanyol la vessant no lucrativa de les Agències de Col·locació (contemplada en el Conveni OIT nº 96 de 1949), la figura de les Agències de Col·locació ha anat modelant-se gradualment, incorporant noves fòrmules jurídiques i funcionals d'intervenció: − 1980: Absoluta prohibició de l'activitat de col·locació. Exercici exclussiu per part de l'INEM (Llei 51/1980, Bàsica d'Ocupació i Llei 8/1980, Estatut dels Treballadors). − 1995: Autorització de les Agències de Col·locació, no lucratives4, tant públiques com privades (RD 735/1995 i RD-Llei 1/1995, Estatut dels Treballadors). − 2003: Reconeixement de la absoluta gratuïtat dels serveis d'intermediació per als ocupadors i treballadors. Participació d'altres entitats col·laboradores5introduint-ne específicament la figura de les entitats col·laboradores especialitzades, adreçades a la gestió de col·lectius amb especials difícultats d'inserció laboral. (Llei 56/2003). − 2010: .Es permet la intervenció de les Agències de Col·locació amb ànim de lucre. S'introdueix una nova fòrmula de col·locació: les Empreses de Recol·locació (gestió d'acomiadaments col·lectius). S'atorga caràcter públic, a la intermediació laboral, independentment de l'agent que la realitze (RD 35/2010: Reforma laboral de 2010). − 2010: Aprovació del primer estatut propi en matèria d'Agències de Col·locació: Reial Decret 1796/2010, pel qual es regulen les Agències de Col·locació. Es qualifica "d'ineludible" la intervenció de les Agències de Col·locació privades amb ànim de lucre i finançades amb fons públics, introduint criteris d'eficacia per a pròrroga del seu exercici. − 2011: Extén la cobertura de les Agències de Col·locació a tota la població activa, amb un nou impuls orientat a una atenció personalitzada i professional, mitjançant "l'itinerari individualitzat i personalitzat d'ocupació" (RD 3/2011: Reforma laboral de 2011). − 2012: Es permet a les Empreses de Treball Temporal l'exercici de l'activitat d'intermediació en qualitat d'Agències de Col·locació. D'altra banda, es regulen els programes de recol·locació amb una durada mínima de sis mesos, on s'inclouen també, activitats formatives (RD-Llei 3/2012, Reforma laboral de 2012). La figura de les Agències de Col·locació a les zones rurals sol adscriure's generalment a les administracions públiques locals (ajuntaments, mancomunitats i diputacions), on es gestionar-se principalment per part dels Agents d'Ocupació i Desenvolupament Local. La presència al món rural d'aquest recurs és molt menor respecte d'altres entorns territorials més dinàmics, de fet, la iniciativa de col·locació privada no troba incentius per a l'exercici de la intermediació des de l'àmbit rural. Aquesta realitat s'explica per la especial rellevància al medi rural de les xarxes socials personals a l'hora de donar cobertura als llocs de treball vacants. Per tant, el paper que exerceixen les Agències de Col·locació públiques amb influència en zones rurals és poc rellevant pel que fa a la intermediació laboral, i per tant, no suposen un instrument efectiu de cara a facilitar l'accés a l'ocupació als aturats, ni per a facilitar el procés de reclutament als empresaris.