El trasllat de la cort del rei Alfons V d'Aragó de València (1416-1430) a Itàlia (1432) i la seua instal·lació a Nàpols (1443-1458) comportaren l?emigració d?un nombrós col·lectiu humà, percebut dualment per la població napolitana (catalani et hispani: catalanoparlants i castellanoparlants), i d?una administració reial on el català era la llengua preferida de govern i d?estat, per bé que el rei s?expressara normalment en castellà. El nombrós col·lectiu cortesà, sesquilingüe en molts casos, participava ?d'una manera o altra? d?una pluralitat d?expressions lingüístiques, orals i escrites: buròcrates i cavallers majoritàriament valencians; poetes de cançoner castellans; humanistes que redactaven en un llatí primmirat; barons nadius que s?expressaven en un napoletano misto, influït pel toscà literari; escrivans de la cancelleria que redactaven en sicilià, mercaders florentins, etc. Tot plegat, fa de la cort napolitana d?Alfons el Magnànim un objecte d?estudi molt interessant per al camp de la història de la llengua (deixant de banda ara la vehiculació idiomàtica de les expressions literàries, un aspecte que també mereix ser estudiat).