La historiografia catalana medieval ens ha deixat nombrosos testimonis i, d’entre els diferents tipus d’escrits historiogràfics (annals, cronicons, cròniques reials, cròniques «nacionals», cronicons locals, etc.), al llarg dels segles XIV i XV destacaren notablement les cròniques de caràcter universal. En aquest context s’emmarca la Crònica universal de 1427, una obra sense pretensions artístiques ni literàries, composta amb la voluntat de compilar en un volum tot el saber històric universal, des de la creació divina del món fins als temps més propers a l’època del seu autor. Pel que fa a l’autoria de la crònica, tot i que ens ha pervingut anònima, tant la focalització final de la seua narració en esdeveniments ocorreguts a la ciutat i regne de València, com les característiques lingüístiques del text, ens indiquen que el seu autor era, molt probablement valencià. La crònica es divideix en dues parts ben diferenciades i desiguals: a la primera i més extensa, l’autor narra la història bíblica des del Gènesi fins la mort i passió de Jesucrist; la segona secció es fonamenta en les dues principals autoritats medievals, la imperial i la pontifícia, per tal de confeccionar el relat de la història, des de la mort de Crist fins l’època d’Alfons el Magnànim. A partir del regnat de Pere el Gran, el compilador se centra en la història de la Corona d’Aragó. En aquesta darrera secció, on el caràcter universal de la crònica ha deixat pas a una focalització quasi exclusiva en els afers reials i militars de la Corona d’Aragó, el compilador, de tant en tant, es fa ressò d’esdeveniments que, segurament, encara eren recordats a manera d’efemèride en la mentalitat col·lectiva. Molts d’aquests fets són desastres naturals o epidèmies; notícies, en fi, que la gent devia recordar perquè havien passat de forma oral de pares a fills, o perquè l’impacte de l’esdeveniment havia merescut l’atenció dels autors de cronicons més o menys «locals» i que convenien d’anotar als seus escrits; o, almenys, aquesta mena d’apunts responia al tipus de novetat que aquells autors de cronicons d’àmbit local més reduït acostumaven a incorporar a les seues obres. En aquests tipus de notícies breus incorporades i barrejades podem entreveure incipients traces de dietarisme o d’escrits memorialístics. Aquesta tesi, igualment, es divideix en dues parts: d’una banda la transcripció del manuscrit que conté la crònica (BNM mss/17711) i, d’altra, l’estudi introductori que la precedeix. Al llarg d’aquest estudi situem la crònica al voltant de la segona meitat del segle XV, formant part del nucli de cròniques universals que sorgiren, sobretot, entre els segles XIV i XV, període d’abundància d’escrits cronístics àvids d’incorporar materials historiogràfics i llegendaris diversos i compilar així una història universal contenidora dels fets més destacats que tingueren lloc al llarg del temps arreu del món conegut. En aquest estudi introductori, doncs, emmarquem la crònica en el seu context historiogràfic, expliquem les seues característiques generals, realitzem una anàlisi detallada de les seues fonts i un apartat dedicat a la llengua i l’estil de la crònica. A més, aportem una descripció codicològica de l’exemplar manuscrit que la conté, gairebé, completa.