|
Aquest treball analitza la reacció dels erudits i escriptors valencians davant els postulats de la filologia romànica sobre el català entre els anys 1858 i 1906, agrupant-los segons les seues respostes al tema del nom i de la identitat filològica del català. A més, tractem de relacionar les posicions d'aquests valencians amb el conjunt del moviment reinaixencista i amb la consciència de comunitat lingüística compartida amb catalans, balears i nordcatalans. A partir de la meitat del Vuitcents els romanistes germànics funden la filologia romànica i constaten que el català és el nom de la llengua pròpia dels territoris de llengua catalana, diferent de l'occità i sense res a veure amb el llemosí amb què era conegut des de principis del segle XVI. Aquests postulats respecte a la identitat i el nom de la llengua catalana són ràpidament rebuts i acceptats a Catalunya; i a les Illes Balears i a la Catalunya del Nord foren rebuts positivament amb molt poques excepcions. Però no així al País Valencià, on Teodor Llorente i Constantí Llombart, entre d'altres, s'hi van oposar.This paper analyzes the reaction of Valencian scholars and writers next to the postulates on the Catalan Romance philology between 1858 and 1906, grouping them according to their responses to the issue of the name and identity of Catalan philology. In addition, this work tries to relate these positions with the Reinaixença Valenciana movement and their awareness of linguistic community shared with Catalan speakers from Catalonia, the Balearic Islands and North Catalonia. From the middle of the nineteenth century the German romanists found the Romance philology. They establish that Catalan is the name of the language of the Catalan-speaking areas, which is different from Occitan and which has nothing to do with Limousin what was known since the early sixteenth century. These assumptions regarding the identity and the name of the Catalan language are quickly received and assumed in Catalonia; in the Balearic Islands and North Catalonia they were received positively with very few exceptions. But not in Valencia, where Teodor Llorente and Constantí Llombart, among others, showed their disagreement with it.
|
