L’Albufera de València fou sotmesa, entre la segona meitat del s. XVIII i la primera meitat del XIX, a un intens procés de transformació agrària que, materialment, suposà l’aterrament de gran part del llac i la seua conversió en terra de conreu d’arròs. Una part important d’aquest procés es va dur a terme a partir de 1761, coincidint amb la incorporació d’aquest territori al Reial Patrimoni. Els estudis de Carme García Monerris analitzaren, detalladament, com es va dur a terme aquest procés de canvi econòmic i social referit a l’explotació de la terra. L’estudi que es presenta s’ocupa dels canvis produïts, en aquest mateix període, en tres activitats econòmiques que fins aquells moments havien sigut principals en aquest indret i que per causa de l’aterrament passaren a convertir-se en secundàries: l’aprofitament de les pastures, la pesca i la caça. La hipòtesi inicial partia de la idea que la pretensió del Reial Patrimoni d’extraure rendes d’aquestes activitats trobaria una forta resistència per part dels camperols, suposadament habituats a aprofitar comunalment aquestos recursos, però les fonts estudiades palesaren que no fou així. La societat rural valenciana del s. XVIII estava molt diferenciada i uns pocs camperols enriquits trobaren en l’arrendament dels drets senyorials un medi per obtindre beneficis, aprofitant els mecanismes recaudatoris de l’Antic Règim. Aquesta doble pressió evità qualsevol possibilitat d’aprofitament comunal i afavorí la proletarització dels més desfavorits.