Al llarg dels 10 anys de vida oficial de l'Associació, la Federació de València hi va ocupar un lloc destacat, i va adequar la seua conducta a les necessitats de cada moment. Des d'uns començaments caracteritzats per la contribució a l'adveniment de la República, els estudiants valencians posen tot l'esforç en l'elaboració conjunta d'un model d'ensenyament i d'universitat. Oberta, científica però popular i democràtica, que a la fi hauran de defensar al camp de batalla o a la rereguarda durant la guerra civil. Encara durant el franquisme la FUE es reorganitza a l'exterior i a l'interior tractant de mantenir l'esperit i els ideals en els moments més durs de la repressió. També en aquests grups hi ha valencians. A partir de 1946-47, amb la caiguda de la · FUE clandestina, l'organització es dispersa fins a la mort de Franca. Però en 1975 la FUE de València comença a reconstruir-se i a fer una activitat que dura fins als nostres dies. Josep Bonet, Manuel Martínez Iborra, Eduard Bartrina, Joan Marín, Vicent Ramis, Rafael Lluch, Mercé Sampedro, Teresa Ramonet, Ricard Orozco, Vicent Muñoz Suay, Manuel Sanchis Guarner entre molts d'altres fan pensar en les paraules d'aquell poeta anònim de la FUE, de 20 anys: "Però no, companys, nosaltres prendrem / exemple de la terra sempre jove. / Tràgica primavera que alimentà la mort, / de l'amorf alçarem flors, arbres, fruits, / perquè amem allò que ens falta, / volem el pa en el buit de la fam, / llibertarem tota l'alegria. / En cada seria, dolorosa absència / floriran somriures d'infants i de noies. / I la llavor a la terra fecunda / i el plom al cor erm / perquè bala i rosa també tinguen el seu lloc"