L’infraordre Achelata (Crustacea: Decapoda) es caracteritza per la seua manca de pinces al primer parell de pereopodis i per la presència d’una forma larval altament especialitzada, la larva fil·losoma. Tradicionalment, les diferències morfològiques entre els adults i les fil·losomes han dificultat la identificació de les larves de llagosta. En els últims anys, l’ús del codi de barres d’ADN (DNA barcoding en anglès) ens ha permés identificar mostres de plàncton a nivell d’espècie. Aquesta tesi es centra en l’estudi de les espècies de Scyllarinae presents a l’oceà Atlàntic oriental, per a la majoria de les quals la forma larval encara és desconeguda. El material de la tesi inclou una gran quantitat de mostres de la costa africana i la Macaronèsia obtingudes durant campanyes oceanogràfiques recents (CETOBAPH i MAFIA) i material de diverses col·leccions de museu (NHM, MNHN, RMNH, USNM, RBINS, MfN, CCDE-IEOCD i ICM). Així, la tesi inclou el major nombre de larves identificades mitjançant mètodes moleculars fins al moment. Els resultats obtinguts ens han permès abordar diferents qüestions sobre el cicle larval i el reclutament de les llagostes africanes, així com revisar la sistemàtica del gènere Scyllarus i la subfamília Scyllarinae. S’ha pogut provar la presència de larves fil·losoma de Scyllarus arctus, S. pygmaeus, S. caparti i S. subarctus en les aigües nord-occidentals de la costa africana. L’estudi morfològic del material ha inclòs la descripció de 3 estadis larvals per a S. caparti i S. subarctus, incloent un estadi intermedi (VII), l’estadi sub-final (IX) i el final (X), així com, el decapodid de S. subarctus, tots ells desconeguts fins a l´elaboració d´aquesta tesi doctoral. Amb els resultats obtinguts hem pogut completar una clau de identificació larval per a les espècies atlàntiques del gènere Scyllarus. A més, un anàlisi de taxonomia integrada confirma l’origen polifilètic del gènere Acantharctus, amb espècies de l’Oceà Atlàntic i Oceà Pacífic agrupades en diferents clades monofilètics, genètica i morfològicament distints. Per últim, l’estudi de la morfologia larval revela una major semblança entre els Scyllarus americans i el gènere Eduarctus, i els Scyllarus africans i el gènere Crenarctus. Els nous caràcters larvals estudiats en aquesta tesi suggereixen un possible origen polifilètic de les espècies de Scyllarus i apunten una nova direcció per tal de revisar la sistemàtica de tots els Scyllarinae.