En principi i des de l’anàlisi econòmica, el valor dels bens patrimonials convencionals depenen a) de la seua singularitat b) del valor dels atributs artístics atorgats a eixe bé patrimonial, c) del seu grau de conservació d) de la seua antiguitat. Tots quatre aspectes tenen a veure amb l’escassesa ja que estem parlant de bens irrepetibles, irreformables i per tant amb una oferta limitada. De tots aquestos elements podríem dir que sols el grau de conservació i l’antiguitat resulten relativament objectivables. És raonable pensar que de dos pont romans, de les mateixes característiques artístiques tindrà més valor aquell que mostre millor estat de conservació. De la mateixa manera que dos palaus, amb la mateixa consideració artística resultarà més apreciat aquell del Segle XIV front al del Segle XIX. La incorporació del temps en el valor econòmic es tradueix en que quan més antic és un bé patrimonial més improbable serà trobar altres bens similars (per tant incrementar l’oferta de bens substitutius). En general, per al cas del patrimoni industrial podem dir que el origen del seu valor, en termes comparatius front a altres bens patrimonials, no pot fonamentar-se en aquestos dos elements objectivables ja que el seu bon estat de conservació queda compensat precisament per la seva escassa història (en termes temporals).