Que la ciència econòmica considere la llengua com a subjecte d’estudi exigeix, almenys, una breu introducció. És habitual des de ja fa alguns anys que des d’altres ciències socials, i fins i tot des dels vessants més crítics de la mateixa Economia, es llance l’acusació de l’imperialisme del paradigma econòmic. L’Economia, rebutjada ja, primerament com a mística de l’edat contemporània amb la dissolució marxista, després desacreditada com a ungüent tecnocràtic amb les dificultats del keynesianisme, i finalment avorrida de les prosaiques misèries del mercat, cercava nous camps de conreu. L’Econometria, economia de la salut i l’educació, teoria de jocs, economia de la justícia i el crim, economia ecològica, economia de la família, l’onanisme matemàtic, etc. són algunes de les fugides cap endavant i alguns dels atzucacs on acaba malfiada la ciència d’Smith. Dos-cents cinquanta anys han estat suficients per a convertir l’Economia, quasi la més jove de les ciències, en una vella dama decadent. Semblava que no s’atreviria amb les paraules majors de l’Art, l’Estètica, la Cultura, la Llengua…, però ho ha fet (p. ex. Frey, 2000; Towse i Khakee, 1992; Mosseto, 1993; Trimarchi, 1993; Bretton,1999). Potser, com afirma l’economista David Levy: “Linguistics may be the last of the social sciences to avoid the rational choice approach”. Amb tot i això, ell mateix descriu com Adam Smith, fa més de dos segles, les interaccions entre llengua i economia: “[Smith’s] argument in Wealth of Nations is that trade and language are two aspects of the same process; humans trade because we have language, nonhumans do not trade because they do not”.