La present tesi doctoral tracta d’oferir una interpretació renovada sobre el gran nombre d’obres hidràuliques que es van dur a terme als rius valencians des de les darreries del segle XV fins als principis del segle XVIII. Per a tal objecte s’ha fet un buidat de les fonts d’arxiu relacionades amb un macrosistema de reg (la Plana de Castelló), el qual s’ha comparat amb la documentació d’altres hortes històriques. L’anàlisi dels resultats ha permès plantejar que la gran innovació que va suposar l’edificació de les monumentals «preses llevantines» del Renaixement, no fou un fet aïllat, ni estigué limitat als grans enginyers de Felip II, havent-hi una tradició constructiva que anà sent perfeccionada progressivament per menestrals. Així doncs, es podria dir que la coneguda vinculació que des de la Baixa Edat Mitjana tenien els pedrapiquers com a anivelladors d’aigües, es va veure enriquida al segle XV amb l’auge de les construccions gòtiques i la creació del gremi de pedrapiquers a la ciutat de València. Aquest col·lectiu, junt a altres colles de mestres itinerants, especialment d’origen biscaí, començaren a aplicar progressivament l’art de l’estereotomia en diversos rius. En aquest sentit, els assuts prengueren una especial rellevància per a l’aplicació de les tècniques perfeccionades per aquells mestres, passant de ser unes infraestructures elaborades amb materials febles, a ser fabricades amb pedra picada i argamassa, la qual cosa tenia l’objectiu d’incrementar la resistència i així aconseguir una major fiabilitat en la captació de l’aigua. Al segle XVI, els canvis introduïts en l’arquitectura militar, amb els baluards, van tenir també una aplicació pràctica en aquestes preses de derivació, amb la finalitat de convertir-les en veritables fortaleses contra les catastròfiques inundacions que s’anaren concentrant durant la Petita Edat del Gel. En aquest context, les represes començaren a experimentar amb elements que més tard serien perfeccionats a gran escala en els embassaments alacantins, sent especialment destacat l’ús de formes corbes, els contraforts o els mecanismes de neteja. Al segle XVII, junt al desplaçament dels pedrapiquers pels obrers de vila, i el major ús de les rajoles com a material constructiu, cal destacar una aplicació cada cop més extensiva d’aquella «fortificació hidràulica» en altres infraestructures de reg complementàries, aconseguint-se algunes millores destacables, però encara no definitives, en la construcció de sifons, sèquies subterrànies o aqüeductes. Finalment, aquesta llarga tradició constructiva, protagonitzada per menestrals, experimentaria un important canvi al segle XVIII amb la creació de les Acadèmies de Belles Arts, i el nou perfil professional dels arquitectes.