The position of Catalano-Valencian within Romance is a question which has occupied linguists since the beginning of Romance studies and still does (several scholars have recently made new contributions to the debate). And two of the 'communis opinio'’s ideas do not seem compatible: Catalano-Valencian is thought to be an independent language but Occitan’s 'twin'; and, at the same time, a 'bridge language' between Gallo-Romance and Ibero-Romance. Lamuela (2012) and other authors speak of “Catalan and Occitan: one diasystem, two languages”. This seems a more complete and up-to-date conception but has not become widespread in Catalano-Valencian linguistics. The present work identifies a series of shortcomings (for example, diachrony should be taken into account, with a dynamic response), tries to address them and proposes a comprehensive thesis, which integrates aspects already highlighted by several authors. Chapter III deals with the difficulty of defining the concept 'language', and of delimiting languages from each other and grouping them. It also presents in detail the two features that define independent languages as opposed to dialects according to Kloss (1978): distance and elaboration. Chapter IV establishes the general features of Romance’s present geolectal organization: within the Romance continuum, which is not progressive, supralocal geolects can be identified; and these form groups at different levels but in a non-taxonomic and non-permanent way. Chapter V shows how and why (the extralinguistic reasons) Catalano-Valencian evolved first among the 'òc' Romance varieties – and, in general, the Gallo-Romance ones –, then continued the evolution more independently (and became a so-called 'Ausbau language', by elaboration) and eventually became influenced by Spanish. Chapter VI, which includes a comparative study of the 'òc' varieties, tries to define the current glottological position of Catalano-Valencian within Romance: it seems to be ambivalent in relation to Occitan. Chapter VII studies in detail and defines the meanings of 'diasystem'. The relevant one for this research is ‘geolect as an ensemble of partially distinct and similar lects’. Chapter VIII presents the glottological oppositions that are usually put forward in contemporary scientific discourse to characterize Catalano-Valencian versus Occitan. Chapters IX and X review these oppositions in detail; and chapter XI provides the results of the analysis, which reveal an intense evolutionary relationship between the opposed forms and multiple coincidences and similarities between the current geolects of the two languages. On the basis of the studied bibliography (including dialectometrical research) and the glottological analyses carried out, the general conclusion is that Catalano-Valencian is a variety of the Occitano-Romance diasystem that became an 'Ausbau' language and has become increasingly distanced from the other Occitano-Romance varieties (Occitan), partly by approximation to Spanish and French respectively, as these languages have gained influence.[Nota: En esta versió del resum, la cursiva ha hagut de ser substituïda per ' '] La posició del catalanovalencià dins del romanç és una qüestió que ocupa els lingüistes des dels inicis de la romanística i que continua oberta (múltiples estudiosos han fet recentment aportacions al debat). I no semblen compatibles dos idees de la 'communis opinio': el catalanovalencià és considerat una llengua independent però 'bessona' de l’occità; i, alhora, una 'llengua pont' entre el gal·loromanç i l’iberoromanç. Lamuela (2012) i altres autors parlen de «català i occità: un diasistema, dues llengües». Esta concepció sembla més completa i actual però no s’ha generalitzat en la lingüística catalanovalenciana. El present treball identifica una sèrie de mancances (per exemple, cal tindre en compte la diacronia, amb una resposta dinàmica), tracta d’atendre-les i proposa una tesi comprensiva, la qual, a més, inclou i compatibilitza aspectes ressaltats ja per diversos autors. El capítol III tracta la dificultat de definir el concepte 'llengua' i de delimitar unes llengües d’altres i agrupar-les. També exposa amb detall els dos trets que definixen les llengües independents enfront dels dialectes segons Kloss (1978): distància i elaboració. El capítol IV determina quines són les característiques generals de l’organització geolectal del romanç actual: en el contínuum romànic, que no és progressiu, s’identifiquen geolectes supralocals; i estos s’agrupen en distints nivells però de manera no taxonòmica ni permanent. El capítol V mostra com i per quines causes extralingüístiques el romanç catalanovalencià evolucionà primer entre els romanços d’hoc –i, en general, gal·loromànics–, després continuà l’evolució de manera més independent (i esdevingué 'llengua per elaboració') i finalment ha sigut influït pel castellà. El capítol VI, que inclou un estudi comparatiu dels romanços d’hoc, tracta de determinar quina és la posició glotològica, dins del romanç actual, del catalanovalencià: és ambivalent en relació a l’occità. El capítol VII estudia amb detall i definix les accepcions del terme 'diasistema'. La rellevant en la present investigació és ‘geolecte com a conjunt de lectes parcialment distints i semblants’. El capítol VIII presenta les oposicions glotològiques que solen adduir-se en el discurs científic contemporani per a caracteritzar el catalanovalencià enfront de l’occità. Els capítols IX i X revisen en detall eixes oposicions; i el capítol XI oferix els resultats de l’anàlisi, que manifesten una intensa relació evolutiva entre les formes oposades i múltiples coincidències i semblances entre els geolectes actuals de les dos llengües. Sobre la base de la bibliografia estudiada (incloent investigacions dialectomètriques) i les anàlisis glotològiques realitzades, la conclusió general és que el catalanovalencià és una varietat del diasistema occitanoromànic que esdevingué una llengua per elaboració i que s’ha distanciat creixentment de la resta de varietats occitanoromàniques (l’occità), en part per aproximació al castellà i al francés respectivament, a mesura que estes llengües han guanyat influència.