La crisis sanitària de la COVID-19, amb els seus efectes sobre l'economia, ha donat lloc a una accelerada implantació del teletreball com a modalitat de treball preferent. Aquesta forma de treball no presencial, gràcies a les xarxes virtuals, s'ha defensat al llarg dels anys com un mecanisme ideal per a la solució de l'anomenat problema de conciliació entre la vida laboral, personal i familiar, donada la flexibilitat en l'ús del temps que ofereix. Al llarg d'aquest article, però, s'argumenta que el teletreball no és la resposta al repte de la conciliació. A partir del paradigma del policy approach, s'analitza com les conegudes polítiques de conciliació es formulen des de l'administració pública amb l'objectiu d'incrementar la participació femenina en el mercat laboral, mentre que el teletreball persegueix introduir una nova forma de treball a distància en la societat de la informació. A continuació, s'aborda el xoc entre els dos tipus de polítiques públiques en el marc de la pandèmia del coronavirus. Finalment, es fa una reflexió sobre l'economia de cures i el model de societat sostenible que recull l'ODS 5.4 de l'Agenda 2030.