The scientific concept of stress is associated with an adaptive response to an environmental stimulus or demand. However, if the disturbances to the environment are constant, there is physical wear, which has detrimental effects on the body. The brain can be considered the central organ of stress, as it is where the main biological response begins. It is known that short-term stressful events can enhance neural functions and improve cognitive performance. On the other hand, long periods of stress can profoundly alter the physiology of some regions of the nervous system and affect their functioning, resulting in cognitive and learning deficits. Likewise, if the stressful stimulus occurs in the early stages of life, the brain can develop abnormally and the effects can be chronic. To date, it is known that chronic stress affects several neuronal populations. Mainly, the studies focus on understanding the consequences produced, both structurally and molecularly, in the excitatory neurons or main neurons of the central nervous system (CNS). In contrast, the effects of stress on different subpopulations of interneurons are much less studied and therefore less well known. In this thesis, we focus on the study of how stress affects both major neurons and interneurons; in the latter case we study the effects on the subpopulation of cells called Martinotti and O-LM cells (which express somatostatin; SOM) and on the subpopulation of Basket cells (which express parvalbumin; PV). In addition, it is known that stress does not affect all the structures of the brain in the same way. Some of the main areas that are affected and that have a special interest in the study of stress are: the prefrontal cortex, the hippocampus, the amygdala, the habenula and the thalamic reticular nucleus. Over the past few decades several studies have shown that the neural circuits in which these regions are involved are extremely dynamic and can be remodeled by experiences. The ability of neural circuits to adapt their connectivity to stimuli or experiences is called plasticity. To study the effects of these stimuli on neural system connectivity, we have used several parameters, such as the density of receptors in the postsynaptic element, the density of vesicular transporters in the presynaptic element, or the number of active synapses. There are several molecules related to plasticity, such as the polysialilated form of the neuronal cell adhesion molecule (PSA-NCAM). It is particularly interesting that the expression of PSA-NCAM is altered in some neuropsychiatric disorders in parallel with alterations in GABAergic circuitry. Additionally, other structures that are closely related to CNS plasticity are the perineural nets (PNNs), which are specialized regions of the extracellular matrix. They are thought to be involved in protection, development and synaptic stabilization. Alterations in PNNs have been shown to occur in some common mental disorders such as major depression, schizophrenia or autism. In the present thesis I have used two different models of chronic stress; restraint stress and unpredictable stress. We used the first of the two in two different experiments, altering the duration of the protocol. Both models have the common goal of understanding how different situations of chronic stress affect the CNS, and specifically what their effects are on interneurons and their plasticity.El concepte científic de l’estrès s’associa a una resposta adaptativa front a un estímul ambiental o una demanda. Tot i això, si les pertorbacions al medi ambient són constants, es produeix un desgast a l’organisme que té efectes perjudicials en aquest. El cervell es pot considerar l’òrgan central de l’estrès, ja que en ell comença la principal resposta biològica. És conegut que esdeveniments estressants de curta duració poden potenciar les funcions neuronals i millorar el rendiment cognitiu. D’altra banda, llargs períodes d’estrès poden alterar més profundament la fisiologia de diverses regions del sistema nerviós i afectar al seu funcionament, produint dèficits cognitius i d’aprenentatge. Així mateix, si l’estímul estressant es produeix en les etapes primerenques de la vida, el cervell pot desenvolupar-se de manera anòmala i els efectes produïts poden ser crònics. Fins a l’actualitat, és conegut, que l’estrès crònic afecta a diverses poblacions neuronals. Principalment, els estudis es centren en entendre quines són les conseqüències produïdes, tant a nivell estructural com a nivell molecular, en les neurones excitadores o neurones principals del sistema nerviós central (SNC). Per contra, els efectes de l’estrès sobre les diferents subpoblacions de interneurones són molt menys estudiats i per tant menys coneguts. En aquesta tesi, ens centrem en l’estudi de com afecta l’estrès tant a neurones principals com a interneurones; en aquest últim cas estudiem els efectes a la subpoblació de cèl•lules anomenades cèl•lules Martinotti i O-LM (que expressen somatostatina; SOM) i a la subpoblació de les Basket cells (que expressen parvalbúmina; PV). Addicionalment, se sap que l’estrès no afecta d’igual manera a totes les estructures que componen el cervell. Algunes de les principals àrees que es troben afectades i que tenen un especial interès en l’estudi de l’estrès són: l’escorça prefrontal, l’hipocamp, l’amígdala, l’habènula i el nucli reticular talàmic. Al llarg de les últimes dècades diversos estudis han demostrat que els circuits neuronals en el que aquestes regions es troben implicades, són extremadament dinàmics i poden ser remodelats a través de les experiències. L’habilitat dels circuits neuronals d’adaptar la seua connectivitat en funció dels estímuls o experiències s’anomena plasticitat. Per estudiar els efectes d’aquests estímuls sobre la connectivitat del sistema, hem utilitzat diversos paràmetres, com la densitat de receptors en l’element postsinàptic, la densitat dels transportadors vesiculars en l’element presinàptic o el nombre de sinapsis actives. Actualment es coneixen diverses molècules relacionades amb la plasticitat, com és el cas de la forma polisialitzada de la molècula d’adhesió cel•lular neuronal (PSA-NCAM). És particularment interessant que l’expressió de la PSA-NCAM es troba alterada en alguns desordres neuropsiquiàtrics en paral•lel a alteracions en la circuiteria GABAèrgica. Addicionalment, unes altres estructures que es troben molt relacionades amb la plasticitat del SNC són les xarxes perineuronals (PNNs), les quals són regions especialitzades de la matriu extracel•lular. Es pensa que estan implicades en la protecció, desenvolupament i en l’estabilització sinàptica. S’ha vist que es donen alteracions de les PNNs en algunes malalties mentals comuns com per exemple la depressió major, l’esquizofrènia o l’autisme. En la present tesi he utilitzat dos models diferents d’estrès crònic; l’estrès per restricció i l’estrès impredictible. El primer dels dos l’hem fet servir en dos treballs diferents, alterant la durada del protocol. Tots dos models tenen l’objectiu comú d’entendre com diferents situacions d’estrès crònic afecten al SNC, i concretament quins són els seus efectes sobre les interneurones i la seua plasticitat.